Jo no hi creia. De fet sempre he sigut agnòstic.Però l'altre dia em vaig sorprendre entrant a una església i no com un turista més.
Necessitava pau i vaig pensar "a les esglésies diuen que hi regna".
Al traspassar les portes em vaig trobar sol (no físicament).
Vaig notar com el desordre i bogeria dels meus pensaments minvava i tot el pes dels pensaments requeien en una sola idea.
No vaig pensar en el que estava fent, els meus peus, arrossegant-se, feixucs, sense por però amb respecta, em dirigien directa a la verge de la Mercè.
Uns pocs bancs davant d'ella em vaig deixar caure i vaig quedar agenollat al banc.
Ara recordo una sensació estranya.
Amb un xiuxiueig de veu vaig demanar perdó. Perdó per estar allà i no saber resar, com si d'alguna manera faltés al respecta de tants i tants creients que, molt més que jo, es mereixien que se'ls escoltés.
Curiosament i soprenent-me, sobretot coneixent l'egoisme natural de l'ésser humà, vaig intentar resar i vaig demanar una cosa que no era per mi.
Xiuxiuejant vaig demanar que la cuidés, que fes tot el possible perquè tot el mal que li vaig fer el pogués reparar i així fos feliç.
Mentre deia això notava la frescor de la pedra i l'escalfor del cor, i per la cara em queien llàgrimes, però no eren per mi.
Al sortir de l’església vaig tornar a la "realitat", amb pensaments ordenats, però amb idees remogudes.
Es curiós com les situacions dolentes de la vida poden tocar el ciments d'algunes idees i com, en moments difícils, necessites creure en alguna cosa.
No sé si hi crec ni en què crec, però si sé que hi tornaré, perquè la veu no es gasta, la paraula es gratuïta i si potser algú em sent, qui sap...
