Tant desconegut que no tinc títol.


Alegra, trist, apassionat, capcot, a dalt i a baix, despert o somniant...o potser les dues coses alhora.

Tot té el seu sentit o potser no en té cap, segurament depèn de l’actitud que hi tinguem vers elles, com escrigué Antoine De Saint Exupery.

Es clar, que hi ha actituds que no es poden evitar. Digues-li instintives, irracionals, intenses i abstractes. Racionalment inexplicables, al menys sense tenir coneixements suficients del funcionament humà...qui sap si fins hi tot sense explicació per “experts” en la vida.

Solem tenir la idea que el temps es el que posa les coses al seu lloc, hi ha qui pensa que el destí està escrit mentre d’altres que ens el forgem nosaltres, però si pots estar segur que hi haurà algun moment en el que no sabràs que creure i sol podràs deixar-te portar, entre els remolins escumosos de pensaments distorsionats, alguns contradictoris, com bombolles connectades entre si però de contingut separat.

Potser ningú sap definir que es la felicitat, però això sol ser perquè quan ens topem amb ella, quedem tant ebris que al dia següent no recordem que la varem viure i sol et queden retalls, imatges inconnexes de moments irrepetibles, penses que somniats.
Ara somnio una realitat o visc un somni, potser desperto o m’adono que no dormia. Tant de bo sigui l’últim o pugui seguir somniant.

El destí es capritxós, clar que si nosaltres fem el nostre destí, llavors on està la trampa?
*Ulls de cel, gràcies per fer-me emocionar.

Sorprendre's.


Sempre et sorprens, llavors ets sents perdut.
Et sorprens perquè t’has fet un manual de tu dins el cap i no trobes la pàgina que parla d’allò, un error fàcil de cometre.
Cada sorpresa et rebenta el manual, al que li has de posar pàgines noves que a la seva vegada faran arrencar d’altres anteriors que s’hi contradiuen.


Sempre creixent, mai pots donar per feta una idea, perquè fins hi tot els resultats finals poden ser diferents, com la mateixa amanida amb diferents salses.


Trencar-se per dins no es símptoma de tornada enrere, sinó de reordenació i aprenentatge, perquè al muntar-te de nou sempre et sobra alguna peça i necessites altres de noves amb les que anar omplin espais deixats i nous espais.


Benvinguda estimada estranya. Estranya de moment en contingut que no pas en sensacions. Benvinguda per fer-me sorprendre, perquè com humà imperfecte jo també em faig manuals.


Desconec el futur però conec bé el meu passat, passat que va ser futur i desprès present al seu moment. Aquesta desconeixença no m’espanta, perquè com tot futur que serà passat, una pàgina nova formarà part del meu manual...manual que és error per altre banda, però es el que te ser imperfecte.


“De vegades m’agrado de lo burro que sóc”.


La vida, el peix que es mossega la cua, huracà de fets, pressions i depressions, que ens engoleix deixant-nos inconscients.


Tot i això, sempre hi ha algun d’aquells moments, potser produït per un cop al cap al treure’l en un capgirell del huracà, en el que penses “de vegades sóc tant burro que m’agrado”.


Qui no riu amb aquell acudit tonto de tota la vida i que expliques amb aquell posat de “aquest segur que no el sabeu, es la bomba”?


...i si no riuen que més dona, ja ho has fet tu per ells.


O quan li veus la bellesa a la senzillesa, perquè la natura t’ha fet així i quan hi ha necessitats es fan, com tothom,no?...i ja està.


Perquè de vegades “fas el burro” ...ui, si a la teva edat! ...però penses que això no te res a veure amb la madurés...o es que potser la madurés significa la fi mi i rius i et dius “de vegades m’agrado de lo burro que sóc”.


O quan llegeixes l’escrit que vas fer al bloc el dia abans, del que vas quedar orgullós, i penses “que cony m’havia begut!” o en plena disbauxa disco-etílica li llences la canya a una noia i desprès d’una bona estona de treure les teves millors armes et diu “es que tinc 20 anys” i llavors rius i penses “de vegades m’agrado de lo burro que sóc”.


Perquè m’entra cantes a la dutxa de casa o del gimnàs sones molt bé, fins que algú remuga i et dius “em sembla que encara em falta una mica per treure un disc”...però que collons, a tu et sona bé ets el teu primer fan!


Perquè encara ets capaç de fugir del món amb el vol d’una mosca o penjar-te d’una lluna i tornar del viatge creient que aquell viatge ha estat real, llavors somrius i et dius “de vegades m’agrado de lo burro que sóc”.

Història d'una realitat no tant llunyana.(2)

-No es cert. Al principi sempre ens costa admetre-ho, però al final veiem que el món seria molt diferent sense ella.

-No l’entenc...

-Vostè te la fabulosa habilitat d’ensopegar amb tot. El seu nivell d’habilitat es dels més elevats que hem vist mai, diríem que es l’evolució d’aquesta habilitat. Segons els nostres càlculs, es capaç d’arribar a ensopegar amb objectes d’un espessor no superior a 0,05 mil·límetres!!!

-Em pren el pèl, oi?!

-No, gens ni mica. La nostre empresa està especialitzada en generar una atmosfera natural allà on se’ns demana i cada vegada es més gent qui ho fa.

-Una atmosfera natural?

-Oh, es clar, vostè no ha viscut mai una normalitat i per això no ho entén. Li explico. Antigament, era natural, i d’aquí el nom d’atmosfera natural, que les persones cometessin errors, ensopeguessin, ja sigues en sentit físic o figurat.

-Però això es un error, això no potser!

-No, no és un error. Actualment la nostre societat no comet errors i això implica que no avancem. En l’antiga societat, no era ben vist cometre errors, però gràcies als errors que es cometien érem capaços d’aprendre d’ells i això motivava a les persones en la creativitat per superar-los i no tornar-los a cometre.

En l’actualitat naixem amb el no error al nostre ADN i això fa que ningú en molts anys hagi avançat. Així que en l’actualitat la nostre empresa s’encarrega de proporcionar ensopegadors professionals a aquelles entitats o persones que necessiten despertar la creativitat, que necessiten tornar a pensar en prendre decisions i riscos per poder avançar, tot i saber que poden ensopegar.



-Doncs no sé que dir.

-Doncs digui que si, la nostre habilitat es primordial, indispensable pel futur. No està sol i vostè te un nivell mai vist. Li proporcionarem despatx propi amb parets i mobiliari tou, assegurança i mútua d’accident i el lloc i sou que correspon a una persona de la seva habilitat.

El noi no s’ho va pensar massa i, desprès d’ensopegar amb el perfil del paper, va firmar el seu nou contracte. Un contracte amb la seva nova vida, una vida que segur portaria a la humanitat cap a nous avenços. Ara ja sabia que si ensopegava una vegada i una altre, estava perquè era un home avançat al seu temps i que sense pors s’endinsava en el món per trobar nous camins.


Fi

Història d'una realitat no tant llunyana. (1)


Hi havia una vegada un noi, que a simple vista semblava molt normal, però en el seu interior guardava un gran secret, una característica que per ell era única i el feia sentir-se diferent i desplaçat.

La característica d’aquest noi consistia en ensopegar. No ensopegava com sol ensopegar la majoria de la gent, ell era capaç d’ensopegar amb coses i de maneres realment curioses.
S’ensopegava amb les parets, amb les portes, amb la gent. Ensopegava amb les voreres, les faroles, les juntes de les rajoles, els passos de vianants. No tenia manera de lliurar-se per molt que ho intentava.

Va arribar al punt en que es va aïllar de la gent, de tot, tot i que això no el feia deixar d’ensopegar. Va arribar a deprimir-se tant que va pensar llevar-se la vida.

...

Una bon dia, va sonar la porta del seu petit pis, tant petit que cada vegada que ensopegava amb alguna cosa i estava a punt de caure al terra, hi havia alguna paret que l’aturava i el deixava a mitja caiguda.
Va rumiar força estona si obrir o no la porta, però a la fi es va decidir, tant se val el que pugues pensar qui hi hagués a l’altre banda, havia decidit abandonar.

A primer cop d’ull, al obrir la porta, no va veure ningú, però desprès de sentir un parell de renecs, es va adonar que qui havia trucat estava estranyament embolicat amb l’estora de la porta. Quantes vegades va pensar en treure-la i mai ho va fer.

Aquella persona va incorporar-se i se li adreçà.

-Hola, espero no haver-li fet malbé l’estora, he ensopegat amb ella. Si ha sofert algun desperfecte li pagarem des de la nostre empresa.

En sentir que aquella persona havia ensopegat amb aquella ridícula estora que no aixecava 5 mil·límetres de terra, no va poder evitar que se li escapés un somriure.

-Digui’m, en que el puc ajudar? Vagi ràpid que vull marxar.
-Veurà, fa temps que l’estem observant i hem vist que es posseïdor d’una estranya però important habilitat.
-De que dimoni em parla? Jo no tinc cap habilitat, tot el contrari!


Continuarà...