Allà on sou sempre inspirant-nos.









Les que construeixen castells, les que fan posar els peus a terra,

les que viuen a dins, les que corren pels carrers,

les que posen l’accent, les que t’adormen a la falda.

Em perdo i em troben, m’amago i les busco.

Les veig però no les reconec,

el ulls s’han de creure a si mateixos,

un cap amb molt espai per omplir,

però les orelles han de creure a qui parla.

Cridant-les sense so,

però amb el mateix dolor al coll,

l’angoixa de qui es creu no escoltat.

De petites espurnes o de gran flames,

de brises o d’imponents ciclons,

de petites gotes o de riuades,

de vegades absents però sempre en el lloc,

tremolors al veure-les, terratrèmols al tocar-les.

Per què si sóc capaç?



Per què si sóc capaç de somniar en el verd del camp i el blau del cel, tinc malsons?
Per què si sóc capaç de somniar en el sol i l'aigua rajant de la font, tinc malsons?
Per què si sóc capaç de somniar en el somriure d'un vailet, tinc malsons?
Per què si sóc capaç de somniar en la bellesa i en la vellesa, tinc malsons?
Per què si sóc capaç de somniar en la llibertat i el respecte, tinc malsons?
Per què si dient unes paraules sóc capaç de despertar l'amor, tinc malsons?
...potser es que visc en un etern malson del que no em deixen despertar.

El llenguatge de la guerra no ens deixa gaudir dels somnis i el soroll de les bombes sol fa que mantenir-nos desperts dins el mateix malson.