L'espill

Sempre notava aquella presencia, feixuga, incòmode. Evitava els indrets on podia haver algun reflex, perquè era l’única manera de no veure aquella imatge desconeguda.

...i així passava el temps, evitant el trobar-se davant aquella presencia que no li agradava, no per un físic difícil, sinó per una personalitat que no li inspirava confiança.

Tot i això li rentava les dents, la cara, l’afaitava, el pentinava...com si una llei no escrita l’obligués a fer-ho, albada rere albada.

Un mati, desprès d’un somni estrany però judiciós, va notar ser més translúcid, no notava aquella presencia.

Sense pensar va mirar al seu voltant, sota el llit, a l’armari...va dirigir-se cap al bany i es va plantar davant del espill.

Quina cosa tant estranya – va pensar – no hi havia presencia, sol una figura estranyament coneguda. Antics records d’aquell embolcall tornaven al seu pensament.

Un somriure apareixia al seu semblant desprès de molt de temps sense fer-ho.

-Benvolgut, espero que et quedis a casa i no tornis a marxar.

Petó

...sento el crepitar dels meus pels al posar-se de punta. Una fuetada freda em recorre l'esquena de baix a dalt. No respiro, no tinc la sensació de necessitar-ho. El temps s'ha aturat, el món no corre. Escalfor als llavis...

...i tot seguit uns quants més...

...els meus pels es mantenen en punta. La fuetada freda s'ha transformat en escalfor desfermada. Respiro, entretallat, respiro alè. El temps continua aturat i el món no gira. Els llavis rogents, dansa de llengües...

...i un cop no hi ha més...

...els pels encara de punta com si cerquessin la llum. L'escalfor desfermada continua...segur que continuarà força temps encara. Respiro, entretallat, perfum. El temps comença a avançar i el món a girar. Sense paraules els llavis encara rogents, me'ls acarono amb la llengua, però no per refrigerar-los, sinó per intentar tastar, reviure el contacte.

Si us plau, beseu!

Alegria

Una malestar el fa despertar del seu son. Amb el cap embotat, un flascó d’aiguardent mig buit reflexa l’espurneig de l’espelma quasi fosa.

Una figura es mou al fons de la cambra.

-Qui hi ha?

Entre les ombres es deixa descobrir un rostre jove, un noi...no més aviat un nen...pensa.

-Qui ets? Que fas aquí?

-Tu m’has convidat a venir.

-Jo no t’he convidat, no et conec.

-Si em coneixes, sempre he estat a la bora, ets un ignorant!

-Galifardeu, com et permets parlar-me així a la meua llar!

-Sol em permeto el que tu vols escoltar. Hauries de convidar-me més sovint, et fa falta.

-Que tu em fas falta? No em facis riure!

-Somriure estaria bé per iniciar-se.

-...si...potser riure...si...estaria bé.

-Desprès de tants anys ens comencem a entendre. Hauries d’aprendre a gaudir-me i fer-me créixer. Si des de un començ ho haguessis practicat, ara tindria la teva edat.

-No conec la felicitat, no sé que es riure, el meu entorn no m’ha deixat conèixer-te.

-Cert...m’has conegut més aviat poc, però crec que ja m’has reconegut.

-Com puc recuperar el temps desaparegut.

-No pots, però si aprofitar el que ara tens.

-...i com ho faig.

-Sempre he estat amb tu, tant sols tu pots convidar-me i gaudir-me...recorda-ho.

alegria del CIRQUE DU SOLEIL