Retrobament amb un antic conegut.

***Amb aquest post no pretenc ofendre a ningú, però avanço que podria ferir alguna sensibilitat***


Un neguit fa regirar-me al llit. Dormo però sóc conscient dels meus girs.
Mig obro un ull.
Hi ha penombra, un munt d’estels ocupen la finestra perfectament alineades sense marge d’error, com si els deus haguessin imposat un ordre quadriculat a l’univers.
El meu neguit augmenta i el despertar es més a prop.
Les connexió amb el món real es més tangible, les sensacions també comencen a despertar.
Sóc més conscient i per això sé que el que em fa girar al llit no és un neguit, es una sensació coneguda i llunyana, però encara no sé posar-li nom.
La finestra es oberta i el meu cós nu sobre els llençols, nota passar el corrent d’aire que es desplaça suaument de banda a banda de l’habitació.
Sobre la cuixa dreta noto una escalfor agradable i, prenent més atenció, sóc capaç de distingir el contacte, suau i agradable.
Encara entre el món dels somnis i la realitat, sento curiositat i, de manera suau i sigil·losa, com aquell qui no vol fer escapar la presa, desplaço la meva mà dreta cap al punt calent.
Els meus dits tasten amb cura la situació i es fan càrrec de transmetre les sensacions que identifiquen.
Ara estic segur que no és neguit el que m’ha despertat, sinó excitació.
Els meus dits han topa amb el meu sexe, descansant sobre la meva cuixa dreta, suau i encara esponjós, creixent en la seva mida de manera lenta i tranquil·la com si volgués no despertar-me.
La seva mida creix al mateix ritme que la meva excitació.
Ara sóc conscient d’un retrobament que feia temps que no tenia i no estic disposat a deixar-lo escapar.
Els dits de la meva mà dreta acaricien el sexe i, curosos i respectuosos, retiren el prepuci per alliberar el gland de la seva seda protectora.
El sexe no para de créixer i l’excitació comença a ser abassegadora.
Els meus dits acaricien el gland suament, per sota del seu cap.
La mà esquerra reacciona junt amb la resta del cós, rebent les senyals que el sexe envia a la meva ment i a la seva vegada la ment retransmet, i s’agafa al llençol com si volgués no deixar escapar aquella situació.
La meva ment intenta centrar-se sobre la informació enviada pel sexe, però necessita un extra per mantenir l’excitació, ja que el moment passat no es bo i està dèbil.
Així que, mentre rep la informació del sexe, que els dits de la mà dreta no han deixat d’acaronar, cerca mil imatges, sensacions, i intenta crear l’ambient prefecte per aprofitar el moment.
La única imatge que localitza en el seu gran banc de dades i que manté el sexe en plena erecció i l’excitació a ple rendiment, es la imatge d’ella, ironies de la vida.
Però la ment passa d’ironies i de respectes, i els records de moments passats i orgasmes explosius, mantenen el ritme i augmenten el foc.
La mà dreta ja no pot acaronar i sense més espera agafa el sexe amb fermesa però sense pressió, i suau i rítmicament es desplaça a dalt i avall, fent-lo arribar al seu màxim exponent.
Un detall passa fugaç per la ment, i si lubriquem?...com si algu m'acompanyés.
La mà esquerra manada pel moment cerca a les palpentes el gel lubricant dins el calaix de la tauleta de nit i, com si ho sabés fer de tota la vida, de forma àgil treu el tap, pressiona el tub i deixa anar aquell gel sobre el sexe i la mà dreta, que ara de forma més còmode, suau i eficaç, es continua desplaçant a dalt i avall del sexe.
Per moments el cos s’agita i les dues mans, sincronitzades a la perfecció, s’intercanvien el plaer de treballar, fins hi tot arribant a treballar juntes i al compàs.
El moment es aquí, l’orgasme s’apropa, el cervell sap que ve, la informació es reconeixible, les mans no poden aturar els moviments, el cos es contrau, després s’estira, la vista fa pampallugues en els petits moments que els ulls s’han atrevit a obrir.
Entre les pampallugues, els meus ulls es creuen amb la seva mirada, mirada fixa en un marge de fusta, però agradable i curiosa.
Explosió!
La llavor em mulla el cos, mentre aquest s’agita sense control i el plaer es fa amo de la ment i del cos.
Caic extasiat, relaxat, tranquil, feliç.
Torno a creuar la mirada amb ella.
M’adormo de nou.

Cau la nit.

Avui he vist caure la nit,
a ran de cel, visc en un vuitè.

El cel canviant,
primer de colors blaus turquesa,
desprès blaus i ataronjats,
més tard blaus turquesa, rogencs i grisos.

Mentre tant els núvols agafaven formes curioses,
juganers i ràpids empesos per la brisa,
o potser passaven ràpid degut a la meua relaxació.

La brisa suau, d'agradable temperatura,
brisant el meu tors nu,
arrossegant residus de converses perdudes,
segurament xerrades fetes uns segons abans.

Les finestres entre obertes
ensenyant el que durant l'hivern amaguen geloses,
balcons actius,
amb gent fent reflexió de la jornada, sopant,
o senzillament relaxant-se veient caure la nit.

Caient la foscor un plegat de llampecs,
il•luminant els carrers, les finestres i balcons,
com si apareguessin ja les primeres cuques de llum de l’estiu.

Avui he tingut una experiència no tastada mai,
si més no en el pis actual.

Avui m’he sentit proper als meus veïns,
al meu barri i a mi mateix.

Bona nit.

Dedicat a Nimue...i per qui es senti com un Sugus blau.



Doncs això, dedicat per tots els que us sentiu com un Sugus blau, de pinya, o como un extint Chimos.
Per què som molts, cada cop més, reivindico els nostres drets!
Volem ser respectats, llepats i mimats com a tota la resta de Sugus i xuxeries del món.
Jo ja he enganxat el meu distintiu al bloc per reivindicar els nostres drets!

bipolar?

Fa molt poquet que he escrit el comentari anterior i ara em sento millor.
Això es ser bipolar?
No sé, però crec que tinc un desajust emocional força accentuat, tant de bo em quedés sempre com estic ara.
Potser escriure les meves sensacions i pensaments al moment, m'ajuda a estabilitzar-me mentalment.

Por

Tinc por.
Por de mi.
Ahir em vaig espantar. Em vaig espantar de mi.
No sóc capaç de verbalitzar el que em va passar pel cap, però si recordo les sensacions que vaig tenir.
No tinc vertigen. Mai he tingut amb protecció.
No tenia por, al contrari em sentia alleugerit.
Sóc un covard. Sempre m'he amagat redera d'ella o de la gent, però ja hi ha prou. Potser per això escric els meus pensaments al blog.
La por em va venir després, quan vaig tornar a la realitat, quan vaig ser capaç de pensar en els que m’estimen.
Estic espantat.
Gràcies a la Lulú, al Rafa y a la Núria.
Gràcies per convidar-me, gràcies per donar-me la oportunitat de deixar de banda la por.
Avui necessito una abraçada, l’abraçada d’algu proper, així que he anat a veure els pares.
Però, com si el destí em volgués donar una lliçó, els pares no hi són. He trucat però no han agafat el telèfon.
Desprès he recordat que estan al dinar del soci dels balls que fan els caps de setmana.
Estic espantat.
Sembla com si el destí em digués, tens dues opcions, o aguantes amb el pes i dolor dels teus errors i sentiments o ja saps on està la porta.
Algú em va preguntar si no creia que necessitava ajuda professional i jo li vaig respondre, amb el to que em caracteritza, que no.
Ara tinc por i potser si que necessiti l’ajuda que nego.
Em sento un immadur, però això sembla que ja és normal en mi. Potser no creixo mai.
Gràcies als qui esteu aprop.

Reflexions...

Estrella que pampalluga a la penombra,


companya de sentiments,


humitat pertorbadora,


insaciable en el seu recorregut.


Surt del món dels sentits


per arribar al món real


i acompanyar-me cada nit



pel camí dels mals.


Transparència pura


que com prisma trasbalsa la visió,


per sol poder veure la realitat del cor.


Estranya seguidora de les meves alegries,


però perpetua admiradora de la tristor.


No vull companyes com tu


però sol tu ets ara el meu consol.


Post The Farra

Avui faig una cosa que no havia fet mai, escriure just arribar d'una farra, begut i sense dormir.
Diuen que en aquests moments surt el millor i pitjor de nosaltres.
Serà una experiència curiosa llegir-me al dia següent o al mateix dia, però en situació "normal".

Aquesta nit, a l'hora de parlar amb alguna noia, per sort no he perdut la gràcia, sempre a aparegut ella, una visió fabulosa, melancòlica, desitjada, delicada i intel•ligent.

L'únic contacte mantingut amb ella era per dir-me que recolliria del pis. Voldria odiar-la, però no puc, l'estimo i la desitjo al punt d'entregar-li tot, es la meva felicitat.

M'he de deixar d'enganyar, ella es única i insubstituïble.

Avui he fet un pas enrere, més quan ella m'ha dit que no tingui esperances.

Tant ràpid s'acaba l'amor?

Trobo a faltar la seva escalfor a l'arribar, la seva vida a casa, la seva olor, el seu caràcter, el seu saber fer.

Vull sortir del pou, però no puc sortir sense ella, sóc sincer, quan estimes tant a algú, no hi ha res més que foscor si no hi és.

T'estimo, t'estimo, t'estimo, no acabaria mai de dir-ho, però la vida es dura i mentre a alguns els hi falta l'aigua o el pa, a d'altres ens falta l'amor, que crec que també es imprescindible per ser bones persones i poder viure.

Avui no voldria despertar, així no em llegiria i sabria que no es un malson, no tindré aquesta sort.

Al mati...de fet al mateix mati. ---------------------

13:26 ja he dormit unes hores i sorprenentment em trobo molt recuperat, esperava una recuperació més lenta i costosa o, fins hi tot no haver-me llevat, al menys en molt de temps.

Quan he vigut a llegir el que havia possat, tenia una lleugera idea del que havia escrit, però no amb quines paraules o amb quin ordre.
La veritat es que he llegit un munt de pensaments desordenats, com flaixos al mig de la foscor, però no els trobo massa especials i curiosos.
Son pensaments que continuen al meu interior i que intento amagar per no fer més mal del ja fet.

He de tornar a ser qui vull ser o qui haig de ser.

Vull canviar el meu cor per un de gel, segueixo amb les meves primeres passes.


El contestador.



Ahir vaig somriure.
Un somriure suau, mig invisible, fugaç, però el vaig notar.
Vaig sentir tranquil·litat, foc, tristor i alegria, una barreja de sensacions indescriptibles, però agradables desprès de tant patiment.
Desitjava sentir la seva veu, però no estava segur de voler que agafés el telèfon.
La meva companya angoixa havia augmentat més del que és habitual i gràcies a ella vaig decidir fer la trucada.
Per sort o per desgràcia no va agafar el telèfon, però, tot i això, vaig sentir la seva veu. No era la típica veu freda i metàl·lica de contestador, era el contestador però era una veu dolça, propera, estimada.
Cada dia tinc la mateixa idea i la mateixa por. Vull fer la trucada i poder sentir de nou la veu que tinc por de no recordar i no tornar a escoltar, però també tinc la por de no estar fent bé.



Paso el meus dies sol, meditant, depurant-me, desconnectat de la gent, excepte per aquest blog on, com en un diari personal, escric alguns del meus pensaments i llegeixo d'altres.
He tornat a entrar en la maquinària de la societat més profunda i, com una peça més, segueixo el camí marcat, sense notar rés més que el temps passar i l'angoixa com companya.



De tant en quan rebo un "Cuida't", un "Com va tot?" o un missatge de l'estil "la vida es bella!", a través dels missatges de mòbil o correu electrònic, i a vegades penso que a la merda el "cuida't" o el "com va tot?"(quina pregunta!), i també penso que la vida es bella per tu no per mi.



Però ahir vaig somriure gràcies a un contestador i vaig pensar que la vida no es bella, però te coses maques i úniques.