Ahir vaig somriure.
Un somriure suau, mig invisible, fugaç, però el vaig notar.
Vaig sentir tranquil·litat, foc, tristor i alegria, una barreja de sensacions indescriptibles, però agradables desprès de tant patiment.
Desitjava sentir la seva veu, però no estava segur de voler que agafés el telèfon.
La meva companya angoixa havia augmentat més del que és habitual i gràcies a ella vaig decidir fer la trucada.
Per sort o per desgràcia no va agafar el telèfon, però, tot i això, vaig sentir la seva veu. No era la típica veu freda i metàl·lica de contestador, era el contestador però era una veu dolça, propera, estimada.
Cada dia tinc la mateixa idea i la mateixa por. Vull fer la trucada i poder sentir de nou la veu que tinc por de no recordar i no tornar a escoltar, però també tinc la por de no estar fent bé.
Un somriure suau, mig invisible, fugaç, però el vaig notar.
Vaig sentir tranquil·litat, foc, tristor i alegria, una barreja de sensacions indescriptibles, però agradables desprès de tant patiment.
Desitjava sentir la seva veu, però no estava segur de voler que agafés el telèfon.
La meva companya angoixa havia augmentat més del que és habitual i gràcies a ella vaig decidir fer la trucada.
Per sort o per desgràcia no va agafar el telèfon, però, tot i això, vaig sentir la seva veu. No era la típica veu freda i metàl·lica de contestador, era el contestador però era una veu dolça, propera, estimada.
Cada dia tinc la mateixa idea i la mateixa por. Vull fer la trucada i poder sentir de nou la veu que tinc por de no recordar i no tornar a escoltar, però també tinc la por de no estar fent bé.
Paso el meus dies sol, meditant, depurant-me, desconnectat de la gent, excepte per aquest blog on, com en un diari personal, escric alguns del meus pensaments i llegeixo d'altres.
He tornat a entrar en la maquinària de la societat més profunda i, com una peça més, segueixo el camí marcat, sense notar rés més que el temps passar i l'angoixa com companya.
De tant en quan rebo un "Cuida't", un "Com va tot?" o un missatge de l'estil "la vida es bella!", a través dels missatges de mòbil o correu electrònic, i a vegades penso que a la merda el "cuida't" o el "com va tot?"(quina pregunta!), i també penso que la vida es bella per tu no per mi.
Però ahir vaig somriure gràcies a un contestador i vaig pensar que la vida no es bella, però te coses maques i úniques.
14 comentaris:
Antonio,
Cuidate, anímate, etc, etc, son palabras típicas de los amigos cuando nos ven caer en el hueco, literalmente en el hueco.
Un estado de bloqueo emocional se apodera de tus días y pasar las horas haciendo cosas absurdas quizás son mejores que la realidad absoluta.
Que bueno que pudiste sonreir.
Sé que no se hace de mala fé, seguro que yo también lo he hecho mil veces.
La verdad es que no puedo hacer cosas para no pensar, para olvidarme, no soy así, necesito pensar por mucho daño que me haga y por poco que le guste a alguien.
Fue agradable la sensación de sonreir y espero poderla repetir de nuevo.
aquest somriure el vull veure mes sovint, pq se q hi haurà un dia q diras benvinguts als "com estas", els "cuidat" i fins i tot acabràs dient, "mira tu, potser sí q es bella la vida". No cal q sigui avui no dema pro no deixis de somriure, de tant en tant. ;)
Es el que desitjo, t'ho puc garantir.
Diuen que el temps es l'oblit i repara les ferides, però jo no vull oblidar, crec que no és la manera d'arreglar les coses.
Intentaré donar-vos més somriures.
a mi tampoc no m'agraden les frases fetes quan em trobe malament però tots sabem que ens les diuen i les diem per bé.
Desitge de cor que tingues molts més somriures i que mica en mica hi haja més estones bones que tristes.
Gràcies
resulta curiòs escoltar la veu d'una pesona que estimes a un contestador. voldries conversar-hi però no pots, només deixar un missatge a una persona amb qui normalament interacciones.
transita el millor que puguis per aquests nous camins...
tant de bó interacciones normalment amb aquesta persona.
Ara estic en una cruilla amb masses opcions. Desprès de tenir les coses clares...
Soposo que no hi ha elecció bona o dolenta, no tinc altre remei.
cauré en els tópics? potser sí... però és el que em ve al cap al llegir-te, respira fons, i quan ho hagis fet, torna-hi, i ves escoltant com respires i no fas res més, i explota aquesta calma, doncs ara és el que necessites. (bé... jo almenys és el que necessito...)
força noi!
Gràcies, pel consell, crec que es bona manera de concentrar-me en altres coses i a més relaxa.
Força a tu també!
Una abrçada dolça, plena d'energia positiva...Estic convençuda que traspassarà la pantalla i t'arribarà!
;)
Gràcies Joana, ja noto l'escalfor.
Només es poden dir paraules, en aquest mitjà, i per tant és normal que els topics apareguin una i una altra vegada.
Jo he passat per això teu, i sè què se sent. D'un dia per l'altre has de desmuntar la vida i tornar a aprendre a respirar.
La vida és així. Enfronta't, lluita, plora, cau, però demà arribarà igual. Apren a caminar de nou, i espabila't. Quan més pateixis, més ràpid sortiràs del forat: el cervell humà és així. El cor es fa fort a força de patir.
Posa-li collons al tema, perque arriben mals temps, però passaran. I el nou Antoni serà més savi.
I defensa la civilització amb Ella, perque és el que farà que més endavant puguis seguir recordant els bons moments que vau tenir com el que eren. La vida és així, i agraeix que no hi hagi engany ni amargor ni odi pel mig: seria encara pitjor, tot i que trobaràs a faltar no poder donar-li la culpa a algú.
T'estimem molt, encara que no estiguem a prop. Ja saps on som, a on hi serem sempre, pel que sigui.
arnauti gràcies per estar on esteu, perquè sé que esteu aprop tot i que ha vegades no ho pugui semblar (ho dic per mi ;P )
Des que vaig fer aquest post, els meus pensaments i les meves idees s'estàn centrant i organitzant i la visió comença a ser més positiva que negativa.
Estic segur que sortiré del pou.
Una abraçada molt forta!
Publica un comentari a l'entrada