Ja fa un temps d'il·lusions.

Feia temps, des de gener, que no escrivia res al bloc.


De vegades tinc la sensació que el gir de la terra comença a ser massa ràpid per mi i quan tan sols he fet que posar-me les olleres de sol, ja s’encén el llum del fanal. Segurament es el que diuen: “viu la vida, es curta i passa ràpid”.


M’afanyo a pensar en viure i mentre penso, el món ha tornat a girar. M’aferro al que m’agrada i gaudeixo del moment, però desprès sol sóc capaç de veure un bonic passat, però no un il•lusionant futur. Em pregunto el perquè d’aquesta sensació, si faig el que m’agrada, perquè no espero demà amb ànsia? O potser faig el que m’agrada per omplir el temps en el que no tinc il•lusions?


En realitat sempre queda la brasa d’alguna il•lusió, escalfant el cor i no vull perdre l’esperança de la flama i sentir-me dir: “tant se val, el que sigui ja arribarà”. Es una expressió de derrota, que et buida del que et fa humà.


Les teories són molt fàcils i tothom les sap o les acaba aprenent, però les pràctiques són les que t’enfonsen o et creixen, però el truc no està en les pràctiques, sinó a tenir el valor de començar-les.


Respiro fons i reflexiono. M’he donat un petit moment, demà el meu temps no serà meu del tot, però tant de bo em pugui regalar un altre estona per inflamar les brases.