Hilos de oro

Finos y brillantes hilos de oro interfieren las miradas,
que entre los luminosos velos juegan al escondite,
pero escondiéndose para dejarse encontrar.

Felinas gotas turquesa que susurran y suspiran profundo.
Finas líneas rosadas transmitiendo en positivo,
suaves y frágiles, alegres.

Lenguaje embriagador, desconocidamente conocido,
cercanamente lejano, tan amado que pasa la frontera al odio,
odio imposible de sentir.

Ansia por encantarse una vez más,

salido del mundo real,
abandonando el cuerpo y perdiendo el alma.

Finos y brillantes hilos de oro interfieren las miradas,
que entre luminosos velos juegan al escondite,
escondiéndose y encontrándose,
deseosos de finalizar el juego pero radiantes por él.

Tormentas.

Al cesar la tormenta se miró al espejo con aire cansado y pudo observar como ésta le había esculpido la piel y el alma y nevado las sienes.

Su energía ahora menguada, otrora magnifica, le descubría su naturaleza y su camino.

Nunca deseó sentirse así, pero tampoco hizo nada por evitarlo.

Tenía momentos de lucidez extrema, o él así lo creía, pero la mayoría del tiempo se encontraba en una casi perpetua ensoñación.

La soledad no le dolía y le daba el soplo para relajarse, pero en su mente aún vivía una razón y en su corazón espacio para ella.

Lo sabía, esa idea se encargaba de ello, pero nunca dejó que ésta se hiciera con el control y con todo el espacio. 
No quería pensar en otra tormenta porque, pese a que estas tormentas nunca tengan vencedor, la lucha le había menguado.

Esta vez había decidido dejarse llevar, pero no por la mar arbolada, sino por la mar rizada, a sabiendas que algún día, esa idea volvería a dominarlo.

Como da mañana, se rascó la barba, se mojó el pelo, se peinó y salió de su casa, un nuevo día de trabajo empezaba.

Allà on sou sempre inspirant-nos.

Les que construeixen castells, les que fan posar els peus a terra,

les que viuen a dins, les que corren pels carrers,

les que posen l’accent, les que t’adormen a la falda.

Em perdo i em troben, m’amago i les busco.

Les veig però no les reconec,

el ulls s’han de creure a si mateixos,

un cap amb molt espai per omplir,

però les orelles han de creure a qui parla.

Cridant-les sense so,

però amb el mateix dolor al coll,

l’angoixa de qui es creu no escoltat.

De petites espurnes o de gran flames,

de brises o d’imponents ciclons,

de petites gotes o de riuades,

de vegades absents però sempre en el lloc,

tremolors al veure-les, terratrèmols al tocar-les.

Per què si sóc capaç?

Per què si sóc capaç de somniar en el verd del camp i el blau del cel, tinc malsons?

Per què si sóc capaç de somniar en el sol i l'aigua rajant de la font, tinc malsons?

Per què si sóc capaç de somniar en el somriure d'un vailet, tinc malsons?

Per què si sóc capaç de somniar en la bellesa i en la vellesa, tinc malsons?

Per què si sóc capaç de somniar en la llibertat i el respecte, tinc malsons?

Per què si dient unes paraules sóc capaç de despertar l'amor, tinc malsons?

...potser es que visc en un etern malson del que no em deixen despertar.

El llenguatge de la guerra no ens deixa gaudir dels somnis i el soroll de les bombes sol fa que mantenir-nos desperts dins el mateix malson.

Parlant d'amor.

Feia dies que no la veia ni la sentia. Tant sols de tant en tant arribava algun colom missatger amb alguna nota d'ella. Aquelles notes no deien res d'especial, però a ell l'omplien d'esperança.

Es cert que l'amor romàntic sol existeix als contes, es deia.

...però es igual que em diguin que es massa comú i em maleeixin per parlar d'amor, si no han provat la nit als seus braços. 

Avui no tinc excusa per no escriure't, per transportar-te al meu endins i al matí que ha de venir.

Avui voldria que m'abrasessis i així fer dels teus braços el teatre per existir. 

Que el rellotge s'aturés en el nostre temps i que el teu cabell atrapés la llum del mati, alliberant-la de nou com una corona d'or i marfil, junt al vapor de la teva pell.

Tant se val que diguin que es massa comú i em maleeixin per parlar d'amor, si no han provat la nit al seus braços.

Avui no tinc excusa per no dir-te qui sóc, qui em fas ser i on em porta la imaginació.

Avui voldria que m'abrasessis i així fer del teu cos el llenç del quadre per existir.

Que el rellotge s'aturés al nostre temps i poder-te dir a cau d'orella que em maleeixen per parlar-te d'amor.

Dies de princeps, nits de gripaus.

La llum argentada entrava per la finestra de la cambra, il·luminant els seus grisos ulls entreoberts i cansats.

La princesa no era capaç de conciliar la son, el seu cap estava concentrat en els seus pensaments.

Sabia que allò era una bogeria, no podia enamorar-se d’un príncep amb un regne tant petit i pobre, ella tenia una responsabilitat vers el seu poble i aquell príncep no podia proporcionar cap mena de riquesa a la seva gent.

Hauria volgut no néixer princesa per poder seguir els desitjos del seu cor, un cor ara revelat contra la voluntat del seu cap, donant salts irregulars dins el seu pit.

Ella sabia que el príncep era cristal·lí de paraula i de cor, senzill d’ànima i de cos, alegre i enginyós, però es volia resistir a pensar que potser podia arribar a ser un gran rei.

Potser mai ho sabria.

La nit s’escolava pel desaigua del temps portant rere seu la llum d’un nou dia que tornaria a ser gens seré.

Perdut a Munhkinland.

...en el seu petit i erm planeta va créixer una petita però bellíssima flor.

S'emocionà perquè va veure que fins hi tot en els llocs més erms, allà on semblava que la vida no era possible, la força de la bellesa era capaç de reviure.

Aquell esdeveniment el va envalentir i va sentir de nou la necessitat, que ja havia viscut molt temps enrere però que ja havia oblidat, de conèixer altres llocs i aprofundir en les sensacions, emocions i sentiments que la bellesa li podia arribar a transmetre.

Així, aquella floreta sortida del no res, el va empènyer a fer un salt. D'un saltiró abandonà el seu planeta, per anar a caure a un altre milions de vegades més gran que el seu.

Al principi se li feia estrany tenir tant espai per descobrir, però acompanyat de la floreta es va acostumar a les grans distàncies, encara que de mica en mica s'adonà que estava perdut i no en un món com ell havia imaginat, un món ple de bellesa per descobrir.

...a la distància sol podia llegir un cartell que deia "benvinguts a Munhkinland".