Parlant d'amor.

Feia dies que no la veia ni la sentia. Tant sols de tant en tant arribava algun colom missatger amb alguna nota d'ella. Aquelles notes no deien res d'especial, però a ell l'omplien d'esperança.

Es cert que l'amor romàntic sol existeix als contes, es deia.

...però es igual que em diguin que es massa comú i em maleeixin per parlar d'amor, si no han provat la nit als seus braços. 

Avui no tinc excusa per no escriure't, per transportar-te al meu endins i al matí que ha de venir.

Avui voldria que m'abrasessis i així fer dels teus braços el teatre per existir. 

Que el rellotge s'aturés en el nostre temps i que el teu cabell atrapés la llum del mati, alliberant-la de nou com una corona d'or i marfil, junt al vapor de la teva pell.

Tant se val que diguin que es massa comú i em maleeixin per parlar d'amor, si no han provat la nit al seus braços.

Avui no tinc excusa per no dir-te qui sóc, qui em fas ser i on em porta la imaginació.

Avui voldria que m'abrasessis i així fer del teu cos el llenç del quadre per existir.

Que el rellotge s'aturés al nostre temps i poder-te dir a cau d'orella que em maleeixen per parlar-te d'amor.

Dies de princeps, nits de gripaus.

La llum argentada entrava per la finestra de la cambra, il·luminant els seus grisos ulls entreoberts i cansats.

La princesa no era capaç de conciliar la son, el seu cap estava concentrat en els seus pensaments.

Sabia que allò era una bogeria, no podia enamorar-se d’un príncep amb un regne tant petit i pobre, ella tenia una responsabilitat vers el seu poble i aquell príncep no podia proporcionar cap mena de riquesa a la seva gent.

Hauria volgut no néixer princesa per poder seguir els desitjos del seu cor, un cor ara revelat contra la voluntat del seu cap, donant salts irregulars dins el seu pit.

Ella sabia que el príncep era cristal·lí de paraula i de cor, senzill d’ànima i de cos, alegre i enginyós, però es volia resistir a pensar que potser podia arribar a ser un gran rei.

Potser mai ho sabria.

La nit s’escolava pel desaigua del temps portant rere seu la llum d’un nou dia que tornaria a ser gens seré.

Perdut a Munhkinland.

...en el seu petit i erm planeta va créixer una petita però bellíssima flor.

S'emocionà perquè va veure que fins hi tot en els llocs més erms, allà on semblava que la vida no era possible, la força de la bellesa era capaç de reviure.

Aquell esdeveniment el va envalentir i va sentir de nou la necessitat, que ja havia viscut molt temps enrere però que ja havia oblidat, de conèixer altres llocs i aprofundir en les sensacions, emocions i sentiments que la bellesa li podia arribar a transmetre.

Així, aquella floreta sortida del no res, el va empènyer a fer un salt. D'un saltiró abandonà el seu planeta, per anar a caure a un altre milions de vegades més gran que el seu.

Al principi se li feia estrany tenir tant espai per descobrir, però acompanyat de la floreta es va acostumar a les grans distàncies, encara que de mica en mica s'adonà que estava perdut i no en un món com ell havia imaginat, un món ple de bellesa per descobrir.

...a la distància sol podia llegir un cartell que deia "benvinguts a Munhkinland".

 

Frase

El món està ple de conys i de polles, però hi ha poques persones.