D'un sol i de planetes de tot tipus.


El seu naixement va ser com un big-bang, no perquè fos complicat, sinó perquè va suposar el naixement d’un nou sol per a molts planetes.
Tot i la seva joventut, el seu magnetisme, va generar que en poc temps, hi hagués planetes que iniciessin una orbita al seu voltant sense adonar-se’n. Això no significava que es convertís en el centra de les seves vides, però si en una peça necessària i valuosa per l’engranatge dels seus mecanismes vitals.
Mai es va sentir, ni se sent, important o especial, però el magnetisme sol respon a una llei.
Al principi, a la seva orbita, tot era immaculat, no hi havia resistència alguna per apropar-se, però amb el temps, el xoc d’alguns meteorits descontrolats i el segrest i espoli d’il·lusions per alguns planetes contrabandistes, van començar a esculpir la seva personalitat i, d’aquella orbita clara, no va quedar res. Es var formar un anell de meteorits al seu voltant i la seva superfície es va endurir, servint de protecció contra possibles especuladors siderals.
El sol, al activar aquestes defenses , va entristir, tant per les ferides com al veure patir als planetes que l’orbitaven.  Al entrar en funcionament aquests mecanismes de protecció, els planetes que l’orbitaven, van patir un gran eclipsi. Alguns varen allunyar-se del sol, però d’altres, atrets pel seu magnetisme i desitjant gaudir de la seva energia, varen romandre impertorbables.
Amb cert temps i pràctica, els planetes que varen seguir orbitant, descobriren que si es mirava més enllà, es podia veure el sol i gaudir de la seva energia i llum. Això els va fer tornar a brillar i a ésser planetes alegres i pròspers.
La alegria del sol va tornar al adonar-se que, molts d’aquests planetes, havien aprés a mirar més enllà fins arribar a conèixer al seu nucli i que els que ho havien aconseguit, eren planetes de gran noblesa.
Es cert que, pels planetes no va ser fàcil, de fet sol els planetes de gran noblesa podien veure més enllà, i varen tenir que aguditzar el seu enginy per ser capaços d’evadir les defenses, però l’esforç va ser compensat amb escreix, perquè el sol els rebia amb el seu màxim esplendor, però també perquè aquell sol es va convertir en un oasi dins un univers de falsos estels i meteorits segrestadors d’il·lusions,  tan sols a l’abast d’uns pocs planetes privilegiats. 

Haití


imagen extraída de Tiemposur.com.ar

La tierra se agita en un escalofrío. Las piedras dilapidan vidas.


Mientras no miramos, nos creemos buenas personas, cuando una tragedia nos hace mirar, nos volvemos buenas personas. Siempre llegamos tarde a ser buenas personas y mientras algo nos ha hecho mirar, lo somos, tarde, pero lo somos. Por desgracia, el tiempo y el egoísmo nos pone de nuevo en el lugar de partida, olvidando mirar, para volver a llegar tarde la próxima vez.


Las palabras solo sirven para consolarse a uno mismo, las acciones, para ser mejores. Nuestro consuelo no da pan, solo ciega más nuestro espíritu. Consolarles es la consecuencia del error de nuestra ceguera.


Las emociones nos hacen reaccionar en momentos determinados, pero no debería ser así, porque las emociones son la base de la humanidad.
¿Qué las esconde?
¿Quizá el raciocinio, afectado por el egoísmo y el temor al dolor que a veces supone sentir?


Que bello sentir, que bello ser humano, que bello serlo siempre, que bello actuar en consecuencia.


Estas palabras no pretenden ser consuelo, sino acción, aunque puedan sonar a ello.