Jo no sóc un valent.


Mentre el temps passa vas veient que les coses canvien i intentes cercar el sender correcte per assolir el nou que desitges.
Però t’adones que el temps i la vida precedent t’han deixat cec i no veus per on iniciar.
Els pensaments són un munt de flaixos d'idees i imatges del passat, que no encaixen amb el present, d'idees del futur que sol poden ser somnis...no et deixen trobar el camí.
Et sents vivint en el passat, quan saps que hauries d’estar vivint el present, tot i que t’agradaria estar vivint el futur, encara i no saber quin serà.
I tot i que de vegades trobes un enfilall, prim i delicat, cal ser valerós per seguir-lo.

Els nostres grans amics.

Les arrugues a la pell creen un manyoc d’escletxes, algunes curtes i fugaces, altres llargues, interminables i algunes altres que ni curtes ni llargues es trobaven en petits creuaments, com camins treballats pel temps, les experiències...com la pedra esculpida per l’oratge i l’aigua durant els anys.

El temps se li esmuny entre els dits, però ja no li preocupa.

Esta sol i, tot i que no li preocupa, de tant en quant es sorprèn pensant en allò que és i podria haver estat.

Malenconiós, recorda com és i com a viscut. Amb les persones amb qui es va creuar, amb qui va navegar part de la seva vida, amb qui es va enfrontar però sense rancúnia...recorda els amics que un dia va tenir i que pensà que no fallarien i sempre els tindria...o va fallar ell?

Ara tant se val.

De jove es sentia distint, proper al seus amics, però llunya de les seves idees. Però durant els anys les idees han pesat més que l’amistat, produint l’allunyament.

Introdueix la mà a la bossa de paper i, sense poca feinada, treu un menudall de pa, que es llença al peus on s’aplega una munió de coloms que s’afanyen a intentar fer-se seu el bocí de pa.

Mirant la munió de coloms, encara s’adona més de lo diferent que és a la majoria. Se sent com aquell pardal independent, espavilat i soliu que d’una revolada es fa amb el pessic de pa, mentre els coloms encara cerquen allò que ja no hi és.

Amb tantes hores allà podria acostar-se a compondre vint poemes amb totes les històries que des de bon matí fins el davallament del sol ha pogut contemplar.

Ara ja es tard. Al seu petit pis li espera un menut llit on passarà un capvespre més.

Trafegós s’aixeca del banc, amb la vestimenta arrugada amb les marques dels travessers del banc i amb l’ànima una mica més consumida, enfila el viarany que li pot portar a un nou dia...tot i que ja no li importaria no tenir que tornar a aquell parc.

Relats conjunts: Son of man


La ment s’emboirava però reconeixia el perill.
El pols s’accelerava.
La seva dolça olor, la seva textura, em pertorbaven el pensament.
Rutilant davant els meus ulls, distingida i arreglada, carnal i voluptuosa
No podia ser d’un altre mode i la temptació va poder amb l’home.
Una idea de Relats Conjunts

Des del Tibet.

Estic dins meu.
Hi ha dies que no hi ha realitat.
Hi ha dies que necessites estar dins teu, per intentar entendre’t i conèixer-te millor.
Nomenar els sentiments que viuen al teu interior, cohabitar amb ells, saber-los apreciar i mesurar per no interferir amb els pensaments sense que res tingui orientació.

Aquests dies semblo una aparició, amb la ment emboirada i sense prendre decisions per no blocar en la raó, les meves sensacions i emocions.

El cos ja no hi es, sol em sento dins meu, embolcallat de sentiments i sensacions, de foscúria i tranquil·litat, de singularitat i serenor.

El despertar arribarà en breu perquè la existència continua avançant i vull poder-la viure sent una mica més savi, però estar dins meu sempre formarà constituent del meu aprenentatge.

Imatge de Luiz Telles


Dedicat a una amiga.

Tant de bo pogués saber que penses...o millor no,
prefereixo no endevinar-ho i així poder plaure una volta més per les teves paraules sinceres i intenses.
Deixa’m ser el dipòsit de les teves penes,
de les teves alegries, dels teus projectes.
Deixa’m ser còmplice de les teves estratègies,
les teves idees i els teus camins.
Sé que no tinc contesta per tot ni resultat per la majoria de problemes,
sé que encara sóc un novençà de la vida,
però estic aquí perquè vull ser-hi, perquè em preocupes, perquè t'estimo.
Podem arribar a ésser molt diferents,
però connectem, ho sé, ho sento.
Mercès per apropar-te com ets, per derrotar les pors i per donar-nos una oportunitat.

Droga (una de tantes reflexions puntuals)


definició del gran diccionari de la llengua catalana

[1437; d'origen incert, potser de l'ant. iranià darok 'medecina, droga' i drog 'mentida', transmesos per l'argot de les legions romanes]

1 f 1 Qualsevol substància emprada com a ingredient en química, farmàcia o tintoreria.


2 FARM Cadascun dels principis actius presents en vegetals o animals els quals, convenientment preparats i conservats, són emprats en terapèutica i experimentació.


3 PSIC Qualsevol substància que altera l'estat d'ànim, la percepció o el coneixement i que sovint produeix dependència.



Ara enteneu perquè a algunes persones les podem arribar a considerar com una droga.

Segur que mes d'un/a heu sentit alguna vegada aquesta sensació, sensacions agradables en els bons moments però molt dures ens els pitjors, sobretot si s'ha creat dependència.

Però jo em quedo amb les bones sensacions, aquelles que no pots arribar a oblidar.

I need more drugs!


Ensenyem el teu somriure.

Ensenyem el teu somriure,
de llavis rogents,
i dolços secrets.


No l’amaguis,
deixa’m compartir-lo, sentir-lo, tastar-lo.


Transmet-me la seva espenta
i te la tornaré amb escreix.


El deler sol deixa proposar-me fer-lo meu,
en penetrar-lo, capbussar-me per descobrir l’essència i els seus secrets.


Jugar amb la seva sensibilitat es un estímul afegit
que m’excita, que fa superar-me,
perquè nodrir la seva alegria es un goig,
un art, una vivència.

Cap de setmana d'un sol dia.

Aquest cap de setmana ha sigut d'aquells que poques vegades et planteges fer, si mes no perquè tens l'experiència d'haver sortit de festa una nit complerta i la resaca/cansament et dura tot la setmana següent.

Divendres sortida nocturna amb l'Striper (es podia dir, oi?), xerrera llarga com comença a ser normal, musica, copes...
La nit va acabar tard, potser no tant com hauríem desitjat, però arribava a Rubí a una hora raonable com per dormir poc i sentir-me cansat.
Al mati de dissabte, i desprès de dormir unes 4 hores (no està gens malament), em llevava d'hora per fer dissabte i desprès tocava platja a Castelldefels.
Quina sort, a la platja vaig caure en una mena de son amb un ull obert i l'altre tancat que va ser d'ajuda contra la son, però que a la llarga no seria per tant, la platja em cansa.
A vosaltres no us passa?

...i a mitja tarda cap a casa per preparar-se pel gran esdeveniment.

La veritat es que el cansament em feia veure l'esdeveniment amb molta mandra, així que vaig intentar cercar una excusa per no anar i vaig fer uns SMS de socors per veure si algú volia sortir de festeta, però no va haver "sort".

Així que amb la moto, com no, vaig fer camí cap a Lliçà d'Amunt a ser partícip d'una de les experiències amb mes benzina que he tingut mai...


XXVIII edició de les 24 Hores de Resistència en Ciclomotors Vall del Tenes-Gran Premi Circuit de Catalunya








Per qui no ho coneix, es una cursa de resistència en ciclomotor que es du a terme en un circuit tancat de terra, amb els seus sots es clar. Consisteix en donar mes voltes al circuit en 24 hores i acabar la cursa. Cada equip ha de tenir 3 pilots que faran torns i una moto, que en cas de s'espatlli no podrà ser substituïda per una altre, sinó que s'haurà de reparar.



Deu ni do!



Així que jo anava allà per ajudar, encara que era la meva primera vegada, i vaig tenir la sort de poder participar en un equip, com a ajudant es clar, i ajudar amb el cronometratge dels pilots, repostatge, estratègia de carrera...senzillament genial!







Així vaig passar tota la nit de dissabte i el dia de diumenge, arribant a Rubí a les 21 del vespre, desitjant prendre una dutxa, tenia terra fins al cul (ja se sap que en un circuit de terra la pols es imprescindible), i llençar-me al llit per dormir.

Vaig gaudir com un nan i el cansament no va ser res en comparació al magnífic dia i la fabulosa experiència que vaig viure.

Vull donar les gràcies al company de feina que em va convidar a la cursa i al grup de persones que van donar suport a l'equip (persones amb benzina a les venes) i em van tractar com un mes.
Felicitar als campions, van quedar tercers del seu grup (llàstima del problemes mecànics que es van patir).

Els campions del nostre equip.







La cerimonia de lliurament de premis.






Ja m'estic posant en forma per la propera!

Un ancià de 32 anys.

Un ancià de 32 anys assentat a una cadira, mira però no veu, sent però no escolta, no recorda la seva veu.
Mentre, el planeta gira, la gent canvia, es desglacen els pols i s’extingeixen les especies, però, l’ancià de 32 anys, no s’adona que el temps també conta per ell.
S’agafa fort al bastó que sempre l’acompanya com a fidel pilar contra la seva inconsciència.

Un dia un retruc, un moviment fora de lloc que li desperta els sentits.
S’aixeca de la cadira i amb la mà tremolosa cerca el bastó, però no hi ha bastó, aquell bastó que, sense adonar-se, havia estat la connexió amb seva existència.
La tremolor de la mà puja pel braç, fa bategar el pit com si el cor volgués desencadenar-se i munta fins al coll, ennuegant-lo i fent-li brollar llàgrimes dels ulls.
Te la vista emboirada, però no sol per les llàgrimes, hi ha alguna cosa més.
Què pot ser pitjor que perdre el seu bastó, pensa. Així que allarga la tremolosa mà cap el tel que, uns pams més enllà, desdibuixa siluetes.
La mà contacte amb aquell tel i de sobte, una dissonància, com si petes un artell, li desemboira la vista.
L’ancià de 32 anys està sorprès, veu coses que sol havia vist i fet a la seva “joventut”. I mentre el seu encèfal ordena les idees i desperta “antics” records, uns joves de la seva edat li atansen la mà, convidant-lo a deixar les restes de la bombolla, la cadira, la inconsciència i la seva aparent edat.



Cosetes de l'estiu.

Platja, concerts, moto, festes...i es que l'estiu es el millor moment per deixar-nos anar i fer aquelles coses que la resta de l'any "no ens permet fer" (entre cometes, perquè moltes no les fem la resta de l'any perquè no volem).
Han estat unes vacances estranyes, però fins hi tot d'allò que no sembla important podem fer una experiència de la que aprendre alguna cosa.





Tossa, platja, poble, relax...no relax no, gent! (però si desconnexio)









Festes de Gràcia, com sempre bonissimes, però massa curtes.






i concertillo...









...i desprès de perdrem el concert de Mataro o el del Sonar...




La Mala Rodriguez al forum


Brutal!














Alguna cosa mes?


Segurament




Desig...


Arriba la foscor i la vista deixa d’enganyar a la ment,
que te desig per les textures de la seva pell
i que desvetllen els meus sentits.

Desig pel càlid alè de la seva boca.

Desig pel joc,
i per deixar-me perdre.

Desig per sincronitzar el ritme dels cors
i el ritme dels cóssos.

L’escalfor ennuega,
m’accelera,
em supera.

Vibracions silencioses porten missatges nocturns,
d’històries que semblen impossibles,
de finals humits,
intenses i quasi reals.

El desig vol que la ment desitgi,
la ment vol desitjar i que el desig no pensi.

Vola i tasta el camí dels turons i les valls,
de les ones i els retalls.

Tastar fins que la ment deixi de desitjar,
el desig pugui pensar
i la suor, la saliva i les essències siguin un.





Perquè tantes preguntes sense resposta?

Cercant la perfecció?

81%How Addicted to Blogging Are You?

Mingle2 - Dating Site



Doncs si, sóc un 81% addicta a vosaltres blocaires d'aquest món.
No sé si es bo o no ser un 81% addicta, però queda clar que no em vull rehabilitar.

Cercaré la perfecció?

Siiiiii!

Sóc teu...

Sóc teu si pots escoltar-me quan no dic rés,
si ets capaç de trobar la idea o el pensament correcta en aquest calaix de mals endreços.


Sóc teu si pots definir a que oloro encara que no m’hagis olorat,
quin sabor tenen els meus llavis encara que no m’hagis besat,
quin tacte te la meva pell amb tant sols veure el reflex del sol.


Sóc teu si saps quin es el meu recó preferit encara que mai t’hagi portat,
si ets capaç de seguir el meu alè,
de seguir el mateix camí que porto i arribar a la mateixa adreça.


Sóc teu si el teu cor dona tot això per mi i el teu cap accepta la derrota.


Sóc teu, si...però sempre que jo sigui capaç de fer el mateix per tu.



Gràcies Meritxell per la inspiració.
També vull fer menció especial a l'Àlex, una persona amb una inspiració perpetua, sempre acompanyada de sentiments i comunicació.

Nostàlgia.

El meu cor encara segueix el ritme del seu,
encara respiro el seu alè,
oloro el seu perfum,
sento la seva presencia,
noto les seves carícies,
els records es queden amb mi.

El cor em suplica que la busqui,
però el meu cor i jo semblem dos estranys
i els fantasmes es riuen de mi.

Necessito emborratxar el meu cor,
per poder brindar per la seva felicitat
i evitar l’angoixa.

Em barrejo amb la gent,
com si volgués evitar que em trobés
o per poder trobar-la entre la multitud.

A qui li deu donar el seu amor?

Masses preguntes per fer-li al destí.

Present ennuegat,
destí incert.

Criaturades

...De vegades ens envaeix una sensació de tristesa que no sabem controlar, deia ell. Ens adonem que l’instant màgic del dia ha passat i no hem fet res de bo. Aleshores, la vida amaga tota la seva màgia i la seva art.
Em d’escoltar la criatura que vam ser un dia i que encara viu dins nostre. Aquesta criatura hi entén, en instants màgics. Li podem sufocar el plor, però no li podem silenciar la veu.
...
Si no tornem a néixer, si no tornem a mirar la vida amb la innocència i l’entusiasme de la infància, la vida no tindrà sentit.
...
Prenem atenció al que ens diu aquesta criatura que tenim guardada al pit. No ens n’hem d’avergonyir pas. No podem tolerar que tingui por perquè està sola i no l’escoltem gairebé mai.
Li hem de permetre que agafi una mica les regnes de la nostre existència. Aquesta criatura sap que un dia és diferent de l’altre.
Hem d’aconseguir que es torni a sentir estimada. L’hem de consentir –encara que això signifiqui que ens comportem d’una manera a la qual no estiguem avesats, encara que sembli una ximpleria als ulls dels altres.
...
Si escoltem la criatura que tenim a l’ànima, els ulls ens tornaran a brillar. Si no perdem el contacte amb aquesta criatura, no perdrem el contacte amb la vida...

Vora el riu Piedra em vaig asseure a plorar – Paulo Coelho



Crec que hi ha molta raó en aquest escrit, perquè la vida que portem com a adults, no sempre ens deixa veure la bellesa i màgia de moltes coses.
Crec que encara tenim part d’aquella innocent i curiosa criatura que varem ser, però la ofeguem pel que diran, fent-nos perdre moments que sol a vista de criatura seriem capaços de veure, viure i gaudir.
El meu jo adult, cada vegada es més gran i s’imposa en el control, però sol el meu jo criatura es capaç de fer-me sortir dels mals moments, ajudant-me a veure allò que ja no sóc capaç de veure.





Signat per: minijo

Nikon D40 con Objetivo 18-55mm

Una camara de lujo para un concurso de lujo!
¿Te atreves a participar?









“Digitaltoyshop.com (la tienda de accesorios para cámaras digitales) y NeoTeo.com (la revista gratis sobre tecnología) realizan un concurso con el cual el ganador se lleva una cámara Nikon D40 con Objetivo 18-55mm, participar es muy fácil, solo hay que comentar este concurso en tu Blog. Si tienes uno ¡participa ahora!”

Hay tiempo hasta el 30 de septiembre, la primera semana de Octubre daran el ganador (lo sortearemos entre todos los participantes).




Que difícil explicar.

Que difícil explicar
Lo que pasa por mi mente,
que difícil expresar
lo que callo y se me enciende.

Son los sentimientos que,
en silencio no me mienten,
siendo ciegos ellos que
se conjugan fuertemente.

No es momento de buscar
sentido a lo que siento,
porque toca respirar
profundo en este momento.

Los demonios venceré
porque fui uno de ellos,
aunque siempre quedaran
en las sombras de mis sueños.

Me gustaría poder expresar
todo lo que por ti yo siento,
pero mi mente es huracán,
y las ideas las arrastra el viento.

Que difícil explicar quién soy,
es por eso que merezco estar donde estoy.

Retrobament amb un antic conegut.

***Amb aquest post no pretenc ofendre a ningú, però avanço que podria ferir alguna sensibilitat***


Un neguit fa regirar-me al llit. Dormo però sóc conscient dels meus girs.
Mig obro un ull.
Hi ha penombra, un munt d’estels ocupen la finestra perfectament alineades sense marge d’error, com si els deus haguessin imposat un ordre quadriculat a l’univers.
El meu neguit augmenta i el despertar es més a prop.
Les connexió amb el món real es més tangible, les sensacions també comencen a despertar.
Sóc més conscient i per això sé que el que em fa girar al llit no és un neguit, es una sensació coneguda i llunyana, però encara no sé posar-li nom.
La finestra es oberta i el meu cós nu sobre els llençols, nota passar el corrent d’aire que es desplaça suaument de banda a banda de l’habitació.
Sobre la cuixa dreta noto una escalfor agradable i, prenent més atenció, sóc capaç de distingir el contacte, suau i agradable.
Encara entre el món dels somnis i la realitat, sento curiositat i, de manera suau i sigil·losa, com aquell qui no vol fer escapar la presa, desplaço la meva mà dreta cap al punt calent.
Els meus dits tasten amb cura la situació i es fan càrrec de transmetre les sensacions que identifiquen.
Ara estic segur que no és neguit el que m’ha despertat, sinó excitació.
Els meus dits han topa amb el meu sexe, descansant sobre la meva cuixa dreta, suau i encara esponjós, creixent en la seva mida de manera lenta i tranquil·la com si volgués no despertar-me.
La seva mida creix al mateix ritme que la meva excitació.
Ara sóc conscient d’un retrobament que feia temps que no tenia i no estic disposat a deixar-lo escapar.
Els dits de la meva mà dreta acaricien el sexe i, curosos i respectuosos, retiren el prepuci per alliberar el gland de la seva seda protectora.
El sexe no para de créixer i l’excitació comença a ser abassegadora.
Els meus dits acaricien el gland suament, per sota del seu cap.
La mà esquerra reacciona junt amb la resta del cós, rebent les senyals que el sexe envia a la meva ment i a la seva vegada la ment retransmet, i s’agafa al llençol com si volgués no deixar escapar aquella situació.
La meva ment intenta centrar-se sobre la informació enviada pel sexe, però necessita un extra per mantenir l’excitació, ja que el moment passat no es bo i està dèbil.
Així que, mentre rep la informació del sexe, que els dits de la mà dreta no han deixat d’acaronar, cerca mil imatges, sensacions, i intenta crear l’ambient prefecte per aprofitar el moment.
La única imatge que localitza en el seu gran banc de dades i que manté el sexe en plena erecció i l’excitació a ple rendiment, es la imatge d’ella, ironies de la vida.
Però la ment passa d’ironies i de respectes, i els records de moments passats i orgasmes explosius, mantenen el ritme i augmenten el foc.
La mà dreta ja no pot acaronar i sense més espera agafa el sexe amb fermesa però sense pressió, i suau i rítmicament es desplaça a dalt i avall, fent-lo arribar al seu màxim exponent.
Un detall passa fugaç per la ment, i si lubriquem?...com si algu m'acompanyés.
La mà esquerra manada pel moment cerca a les palpentes el gel lubricant dins el calaix de la tauleta de nit i, com si ho sabés fer de tota la vida, de forma àgil treu el tap, pressiona el tub i deixa anar aquell gel sobre el sexe i la mà dreta, que ara de forma més còmode, suau i eficaç, es continua desplaçant a dalt i avall del sexe.
Per moments el cos s’agita i les dues mans, sincronitzades a la perfecció, s’intercanvien el plaer de treballar, fins hi tot arribant a treballar juntes i al compàs.
El moment es aquí, l’orgasme s’apropa, el cervell sap que ve, la informació es reconeixible, les mans no poden aturar els moviments, el cos es contrau, després s’estira, la vista fa pampallugues en els petits moments que els ulls s’han atrevit a obrir.
Entre les pampallugues, els meus ulls es creuen amb la seva mirada, mirada fixa en un marge de fusta, però agradable i curiosa.
Explosió!
La llavor em mulla el cos, mentre aquest s’agita sense control i el plaer es fa amo de la ment i del cos.
Caic extasiat, relaxat, tranquil, feliç.
Torno a creuar la mirada amb ella.
M’adormo de nou.

Cau la nit.

Avui he vist caure la nit,
a ran de cel, visc en un vuitè.

El cel canviant,
primer de colors blaus turquesa,
desprès blaus i ataronjats,
més tard blaus turquesa, rogencs i grisos.

Mentre tant els núvols agafaven formes curioses,
juganers i ràpids empesos per la brisa,
o potser passaven ràpid degut a la meua relaxació.

La brisa suau, d'agradable temperatura,
brisant el meu tors nu,
arrossegant residus de converses perdudes,
segurament xerrades fetes uns segons abans.

Les finestres entre obertes
ensenyant el que durant l'hivern amaguen geloses,
balcons actius,
amb gent fent reflexió de la jornada, sopant,
o senzillament relaxant-se veient caure la nit.

Caient la foscor un plegat de llampecs,
il•luminant els carrers, les finestres i balcons,
com si apareguessin ja les primeres cuques de llum de l’estiu.

Avui he tingut una experiència no tastada mai,
si més no en el pis actual.

Avui m’he sentit proper als meus veïns,
al meu barri i a mi mateix.

Bona nit.

Dedicat a Nimue...i per qui es senti com un Sugus blau.



Doncs això, dedicat per tots els que us sentiu com un Sugus blau, de pinya, o como un extint Chimos.
Per què som molts, cada cop més, reivindico els nostres drets!
Volem ser respectats, llepats i mimats com a tota la resta de Sugus i xuxeries del món.
Jo ja he enganxat el meu distintiu al bloc per reivindicar els nostres drets!

bipolar?

Fa molt poquet que he escrit el comentari anterior i ara em sento millor.
Això es ser bipolar?
No sé, però crec que tinc un desajust emocional força accentuat, tant de bo em quedés sempre com estic ara.
Potser escriure les meves sensacions i pensaments al moment, m'ajuda a estabilitzar-me mentalment.

Por

Tinc por.
Por de mi.
Ahir em vaig espantar. Em vaig espantar de mi.
No sóc capaç de verbalitzar el que em va passar pel cap, però si recordo les sensacions que vaig tenir.
No tinc vertigen. Mai he tingut amb protecció.
No tenia por, al contrari em sentia alleugerit.
Sóc un covard. Sempre m'he amagat redera d'ella o de la gent, però ja hi ha prou. Potser per això escric els meus pensaments al blog.
La por em va venir després, quan vaig tornar a la realitat, quan vaig ser capaç de pensar en els que m’estimen.
Estic espantat.
Gràcies a la Lulú, al Rafa y a la Núria.
Gràcies per convidar-me, gràcies per donar-me la oportunitat de deixar de banda la por.
Avui necessito una abraçada, l’abraçada d’algu proper, així que he anat a veure els pares.
Però, com si el destí em volgués donar una lliçó, els pares no hi són. He trucat però no han agafat el telèfon.
Desprès he recordat que estan al dinar del soci dels balls que fan els caps de setmana.
Estic espantat.
Sembla com si el destí em digués, tens dues opcions, o aguantes amb el pes i dolor dels teus errors i sentiments o ja saps on està la porta.
Algú em va preguntar si no creia que necessitava ajuda professional i jo li vaig respondre, amb el to que em caracteritza, que no.
Ara tinc por i potser si que necessiti l’ajuda que nego.
Em sento un immadur, però això sembla que ja és normal en mi. Potser no creixo mai.
Gràcies als qui esteu aprop.

Reflexions...

Estrella que pampalluga a la penombra,


companya de sentiments,


humitat pertorbadora,


insaciable en el seu recorregut.


Surt del món dels sentits


per arribar al món real


i acompanyar-me cada nit



pel camí dels mals.


Transparència pura


que com prisma trasbalsa la visió,


per sol poder veure la realitat del cor.


Estranya seguidora de les meves alegries,


però perpetua admiradora de la tristor.


No vull companyes com tu


però sol tu ets ara el meu consol.


Post The Farra

Avui faig una cosa que no havia fet mai, escriure just arribar d'una farra, begut i sense dormir.
Diuen que en aquests moments surt el millor i pitjor de nosaltres.
Serà una experiència curiosa llegir-me al dia següent o al mateix dia, però en situació "normal".

Aquesta nit, a l'hora de parlar amb alguna noia, per sort no he perdut la gràcia, sempre a aparegut ella, una visió fabulosa, melancòlica, desitjada, delicada i intel•ligent.

L'únic contacte mantingut amb ella era per dir-me que recolliria del pis. Voldria odiar-la, però no puc, l'estimo i la desitjo al punt d'entregar-li tot, es la meva felicitat.

M'he de deixar d'enganyar, ella es única i insubstituïble.

Avui he fet un pas enrere, més quan ella m'ha dit que no tingui esperances.

Tant ràpid s'acaba l'amor?

Trobo a faltar la seva escalfor a l'arribar, la seva vida a casa, la seva olor, el seu caràcter, el seu saber fer.

Vull sortir del pou, però no puc sortir sense ella, sóc sincer, quan estimes tant a algú, no hi ha res més que foscor si no hi és.

T'estimo, t'estimo, t'estimo, no acabaria mai de dir-ho, però la vida es dura i mentre a alguns els hi falta l'aigua o el pa, a d'altres ens falta l'amor, que crec que també es imprescindible per ser bones persones i poder viure.

Avui no voldria despertar, així no em llegiria i sabria que no es un malson, no tindré aquesta sort.

Al mati...de fet al mateix mati. ---------------------

13:26 ja he dormit unes hores i sorprenentment em trobo molt recuperat, esperava una recuperació més lenta i costosa o, fins hi tot no haver-me llevat, al menys en molt de temps.

Quan he vigut a llegir el que havia possat, tenia una lleugera idea del que havia escrit, però no amb quines paraules o amb quin ordre.
La veritat es que he llegit un munt de pensaments desordenats, com flaixos al mig de la foscor, però no els trobo massa especials i curiosos.
Son pensaments que continuen al meu interior i que intento amagar per no fer més mal del ja fet.

He de tornar a ser qui vull ser o qui haig de ser.

Vull canviar el meu cor per un de gel, segueixo amb les meves primeres passes.


El contestador.



Ahir vaig somriure.
Un somriure suau, mig invisible, fugaç, però el vaig notar.
Vaig sentir tranquil·litat, foc, tristor i alegria, una barreja de sensacions indescriptibles, però agradables desprès de tant patiment.
Desitjava sentir la seva veu, però no estava segur de voler que agafés el telèfon.
La meva companya angoixa havia augmentat més del que és habitual i gràcies a ella vaig decidir fer la trucada.
Per sort o per desgràcia no va agafar el telèfon, però, tot i això, vaig sentir la seva veu. No era la típica veu freda i metàl·lica de contestador, era el contestador però era una veu dolça, propera, estimada.
Cada dia tinc la mateixa idea i la mateixa por. Vull fer la trucada i poder sentir de nou la veu que tinc por de no recordar i no tornar a escoltar, però també tinc la por de no estar fent bé.



Paso el meus dies sol, meditant, depurant-me, desconnectat de la gent, excepte per aquest blog on, com en un diari personal, escric alguns del meus pensaments i llegeixo d'altres.
He tornat a entrar en la maquinària de la societat més profunda i, com una peça més, segueixo el camí marcat, sense notar rés més que el temps passar i l'angoixa com companya.



De tant en quan rebo un "Cuida't", un "Com va tot?" o un missatge de l'estil "la vida es bella!", a través dels missatges de mòbil o correu electrònic, i a vegades penso que a la merda el "cuida't" o el "com va tot?"(quina pregunta!), i també penso que la vida es bella per tu no per mi.



Però ahir vaig somriure gràcies a un contestador i vaig pensar que la vida no es bella, però te coses maques i úniques.

Creieu amb això?

Jo no hi creia. De fet sempre he sigut agnòstic.
Però l'altre dia em vaig sorprendre entrant a una església i no com un turista més.
Necessitava pau i vaig pensar "a les esglésies diuen que hi regna".
Al traspassar les portes em vaig trobar sol (no físicament).
Vaig notar com el desordre i bogeria dels meus pensaments minvava i tot el pes dels pensaments requeien en una sola idea.
No vaig pensar en el que estava fent, els meus peus, arrossegant-se, feixucs, sense por però amb respecta, em dirigien directa a la verge de la Mercè.
Uns pocs bancs davant d'ella em vaig deixar caure i vaig quedar agenollat al banc.
Ara recordo una sensació estranya.
Amb un xiuxiueig de veu vaig demanar perdó. Perdó per estar allà i no saber resar, com si d'alguna manera faltés al respecta de tants i tants creients que, molt més que jo, es mereixien que se'ls escoltés.
Curiosament i soprenent-me, sobretot coneixent l'egoisme natural de l'ésser humà, vaig intentar resar i vaig demanar una cosa que no era per mi.
Xiuxiuejant vaig demanar que la cuidés, que fes tot el possible perquè tot el mal que li vaig fer el pogués reparar i així fos feliç.
Mentre deia això notava la frescor de la pedra i l'escalfor del cor, i per la cara em queien llàgrimes, però no eren per mi.

Al sortir de l’església vaig tornar a la "realitat", amb pensaments ordenats, però amb idees remogudes.

Es curiós com les situacions dolentes de la vida poden tocar el ciments d'algunes idees i com, en moments difícils, necessites creure en alguna cosa.
No sé si hi crec ni en què crec, però si sé que hi tornaré, perquè la veu no es gasta, la paraula es gratuïta i si potser algú em sent, qui sap...

Aprenent a caminar.



Avui començo un nou camí, una nova experiència, un nou repte.
Però com a cada nou repte i nou camí, fa falta caminar-ho amb comte, pas a pas i aprenent de cada un d'aquests passos.
Com un nadó que comença a notar el terra sota els peus i desitja avançar cap al que vol atansar, allargant la mà i intentant fer la primera passa. Així em trobo jo.
Es normal, no aprenem a caminar en dos dies i hem de vigilar que les nostres passes siguin prou fermes per no caure. I es que el nou camí comença dur, en pujada i amb bamps per aquí i per allà, però el nadó tot i les dificultats no es dona per vençut.
Vull arribar a caminar, i caminar sol, sense dependre de ningú, i d'aquesta manera poder caminar algun dia al costat de algú que també hagi aprés a caminar sense dependre de ningú i poder-li oferir el meu braç com a suport i al revés, però mai com una cosa imprescindible.

Es clar que sempre cauré una vegada i una altre fins aprendre a caminar, però també cauré tot i saber caminar.
El més important es saber caminar per caure les mínimes vegades possibles, però també saber-te aixecar, treure forces i no donar-te per vençut.
Avui començo el primer pas. Veurem si em mantinc dempeus.

en coma...

La vida es com un huracà de sentiments, de fets...
Un dia et recull i t'aixeca fins el més alt, estàs eufòric, content, tot funciona, ets feliç.
Un altre dia baixes en picat i et regira varies vegades fins que pers l'esperança, la raó, el fets, sembla que ja res funciona, ja no et sents feliç.

Algú em va dir un dia: "la vida es molt dura, estàs segur del que fas?"
I jo vaig respondre: "es clar que ho sé, estic eufòric, sóc feliç!"
Quina raó tenia aquesta persona, però que sincera que va ser la resposta.

Les relacions comencen de la manera més dolça, amb un pessigolleig a l'estomac que no et deixa parar tranquil. Amb el cap a la lluna, pensat en aquella persona que t'ha fet sentir diferent.

El temps passa i aquelles sensacions continuen fortes, com si fos el primer dia i mires enrere i penses -ja portem tant de temps junts? Es meravellós, sóc feliç!-.
Amb el temps arribes al moment crític, necessites passar més temps amb aquella persona que estimes (si és amor per si no ho he descrit abans). Prepares projectes amb la il·lusió que senties el primer dia, amb aquell pessigolleig a l’estomac. Ets feliç.
Aquí es on bé el moment de la frase: "la vida es molt dura, estàs segur del que fas?" i la resposta "es clar que ho sé, estic eufòric, sóc feliç!"

Un temps més tard comences a conèixer a la persona amb qui ets feliç. Si, la comences a conèixer en la realitat. Ella descobreix que no ets un príncep blau (més aviat un neandertal marró) i tu descobreixes que la teva princesa no te corona.
Però tot i els descobriments ets feliç.

Fins un dia que el neandertal i la "princesa" han portat tant de temps sense entendres, que la felicitat es perd i els problemes creixen.
Està clar que la pota sempre la fot el neandertal, la "princesa", per sort te més cura de on trepitja.

S'intenta aguantar un temps sense felicitat per intentar tornar a tenir-la. Fas esforços i la cosa sembla que avança, però la realitat es que la felicitat a sigut un miratge.

La relació torna a caure, entra en coma...

La gràcia es que mentre alguns, si una relació entra en coma, la donen per morta, tu creus que pot revifar, no et rendeixes, vols tornar a ser feliç i poder fer feliç a aquella "princesa" que potser algun dia tornarà a tenir corona o a aquell neandertal que haurà aconseguit evolucionar.

Esperança...



Por...no, terror...
nervis...angoixa...
tristor...insomni...


Perquè?


Com?


Quant?


esperança...passió...
amor...il•lusió...
projectes...una llum...



No em penso rendir per rés del món!

Perduts...




















Hi ha vegades que no trobes el camí i estàs perdut.
Hi ha vegades que no vols trobar el camí i estàs perdut.
Hi ha vegades que estàs perdut i es un problema,
però hi ha vegades que estar perdut et relaxa...
i et relaxa perquè et trobes a tu...
o justament perquè no et trobes...
o fins hi tot perquè no et troben.

Per un espai de temps et sents bé.

Si t'has trobat prens nota per saber per on tornar, no sigui que et tornis a perdre, o, si no et trobes, prens nota per saber com fer-ho si et tornes a trobar i, si no et troben, prens nota per saber com perdre'ls la pista si et troben.

Però com masoca que és l'espècie humana,
perdem els apunts que hem agafat i ens oblidem d'on els hem guardat...
o potser es que ja ens està bé no trobar-los.
Perdre les coses que et fan sentir bé,
poden fer-te oblidar-les fins que no recordes que et feien sentir bé.
Desprès, si t'adones que has perdut alguna cosa,
tornes a fer el mateix camí per intentar trobar-te...
o perdre't...
o que et perdin.

Primavera, sembla mentida, oi?

Portem dies de primavera però en la realitat tinc la sensació que la Primavera ens la hem saltat.
Serà el famós canvi climàtic?



Si es cert que d'aquest tema no parem de sentir parlar, però també es cert que la sensació es que la gent es incredula davant els últims informes cienctífics que indiquen que caminem cap al desastre.



Jo sol sé que algúna cosa no funciona, i no es el meu aire acondicionat (que no en tinc). Les temperatures no són les que eran i els canvis a la terra que conec no m'agraden.



Estava content en com era la meva terra.
perquè la he de veure canviar a un estat que no m'agrada i menys quan aquests canvis no han estat "naturals" (si, naturals entre cometes, perquè els humans formem part d'ella i com a conseqüencia, els canvis, es podrien considerar naturals).

frases celebres

Avui he sentit dues frase interessants...
Una ha sigut aquest matí al tren i la frase en si no te massa història, però si pot tenir molts significats.

"Vigili, li ha caigut l'ADN!!"

Queda clar que a aquella hora del matí em podia passar pel cap qualsevol cosa (li ha caigut un moc, una ungla, un esternut, un ou...) menys el que era...

L'altre frase ha estat aquesta nit...

"La realitat sempre supera la ciència-ficció." autor/a desconegut/da

sense comentaris...


Bona niiiit!!!

Terrorisme i escarceracions.

Hola!
Portem força dies amb una nova pica-baralla entre el gobern Zapatero i l'oposició del PP, respecta a l'atenuació de condemna a De Juana Chaos.
Avui a passat per les meves mans una llista de terroristes escarcerats per ministres del Partit Popular el que em fa pensar que algú, una vegada més ens intenta manipular.
No sé si aquesta llista es certa o no i com aquest blog no es massa seriós tampoc ho he volgut corroborar, però si es certa, como estan indicant molts mitjans (veure enllaç), demostra que els polítics continuen jugant amb nosaltres i sobretot amb els ignorants.

Jo ja tinc una idea feta tot i que a algú no li pugui agradar.

*Presos de ETA condenados a 30 años por acumulación de penas que salieron en libertad en el período 1996-2004. Contiene el nombre del recluso, condena acumulada, período de inicio de pena y fecha de excarcelación y ministro del PP que firmó su salida de la cárcel.

1.. Artola Santiesteban, Jose Ramón - 327 años - 02/09/1986
-04/08/2002 - A. Acebes

2.. Letona Viteri, Enrique - 311 años - 09/10/1987 -
14/05/2003 - A. Acebes

3.. Larrinaga Echevarria, Juan José - 221 años - 28/11/1980 -
14/11/2000 - Mayor Oreja

4.. Rementer­a Beotegui, Jaime - 220 años - 11/08/1983 -
08/01/2004 – A. Acebes

5.. Esquisabel Echevarría, Francisco - 180 años - 13/10/1980 -
17/08/2002 - A. Acebes

6.. Ugarte Zincunegui, Jon J. - 174 años - 19/06/1987 -
03/07/2003 – A. Acebes

7.. Echeandí­a Zorroza, Juan Xarlos - 172 años - 26/05/1983 -
06/07/2001 - M. Rajoy

8.. Oteagui Arezabala, Luis Mª - 162 años - 28/04/1987 -
20/06/2003 – A. Acebes

9.. González Garcia, Fidel - 160 años - 19/05/1981 -
05/09/2000 – Mayor Oreja

10.. Alberdi Olano, Ernesto - 135 años - 28/11/1980 -
15/09/2001 – M. Rajoy

11.. Bengoa Unzurranzaga, Félix - 134 años - 14/11/1980 -
21/10/1999 - Mayor Oreja

12.. Aguirre Aguirre, José Ángel - 133 años - 28/10/1985 -
26/05/2003 - A. Acebes

13.. Ancizar Tellechea, Fermín - 126 años - 19/05/1981 -
23/07/2001 – A. Acebes

14.. Cabello Perez, Francisco - 120 años - 05/11/1986 -
12/02/2003 – A. Acebes

15.. Nazabal Auzmendi, Juan - 106 años - 03/10/1979 -
20/04/1998 - Mayor Oreja

16.. Galardi SagardÃa, Itziar - 101 años - 01/03/1982 -
12/02/2002 - M. Rajoy

17.. Anza Ortuñez, Juan Mª - 101 años - 20/02/1982 -
18/10/2002 – A. Acebes

18.. Iraculis Albizu, Fernando - 99 años - 30/03/1982 -
27/11/2002 – A. Acebes

19.. Irastorza Fernández, Eugenio - 96 años - 28/02/1980 -
09/09/2003 - A. Acebes

20.. Echevarri Ayesta, José Antonio - 94 años - 09/07/1980 -
18/01/2002 - M. Rajoy

21.. Jiménez Zurbano, Jesús - 94 años - 22/11/1988 -
31/05/2003 – A. Acebes

22 .. Zabaleta Mendía, Angel - 94 años - 13/06/1989 -
08/03/2004 – A. Acebes

23.. Ormaechea Antepara, Jesús Mª - 88 años - 08/05/1984 -
24/01/2003 - A. Acebes

24.. Muiños Díaz, AgustÃín - 88 años - 16/05/1984 -
25/02/2002 – M. Rajoy

25.. Ostolaza Alcocer, Manuel - 85 años - 05/02/1981 -
07/07/1999 – Mayor Oreja

26.. Pagola Cortajarena, José A. - 78 años - 27/06/1984 -
17/10/2003 – A. Acebes

27.. Garciandia Solano, Ricardo - 73 años - 20/10/1981 -
23/11/1999 - Mayor Oreja

28.. Guridi Arocena, Pedro Juan - 68 años - 14/11/1980 -
11/04/2001 – M. Rajoy

29.. Alberdi Zubizarreta, Miguel - 68 años - 06/12/1984 -
14/11/2001 – M. Rajoy

30.. Areizaga Arozamena, Salvador - 67 años - 17/11/1981 -
12/12/2002 – A. Acebes

31.. Zabaleta Garmendi­a, José R. - 66 años - 12/12/1987 -
07/02/2003 – A. Acebes

32.. Recarte Gutiérrez, Gloria Mª - 65 años - 29/10/1981 -
24/11/2000 - Mayor Oreja

33.. Jaio Bustinduy, Jon Iñaki - 64 años - 09/06/1985 -
11/09/2003 – A. Acebes

34.. González Merino, Juan Manuel - 63 años - 20/06/1984 -
04/03/2000 - Mayor Oreja

35.. Aldanondo Luzuiriaga, JoaquÃín Mª- 58 años - 21/12/1986 -
27/10/1999 - Mayor Oreja

36.. Merino Quijano, José Luis - 57 años - 28/03/1984 -
27/09/2001 – M. Rajoy

37.. Eguibar Michelena, Coro - 53 años - 20/02/1982 -
05/08/2000 – Mayor Oreja

38.. Bilbao Goicoechea, Ignacio J. - 52 años - 06/07/1983 -
28/09/2000 - Mayor Oreja

39.. Marcos Olaizola, Luis M. - 51 años - 04/02/1981 -
07/10/2001 – M. Rajoy

40.. Apecechea Arozamena, Juan M. - 50 años - 17/05/1980 -
08/04/1999 - Mayor Oreja

41.. Arluciaga Iribar, José A. - 48 años - 19/05/1981 -
27/05/1999 - Mayor Oreja

42.. Zumárraga Luzuriaga, Miguel G - 48 años - 31/12/1986 -
14/02/2003 - A. Acebes

43.. Pastor Landa, Luis Alberto - 46 años - 22/01/1982 -
19/11/1999 - Mayor Oreja

44.. Izaga González, Ricardo - 45 años - 07/03/1986 -
21/04/2002 – M. Rajoy

45.. Izaguirre Iglesias, Teodoro - 44 años - 22/01/1981 -
12/06/2003 – A. Acebes

46.. Aguirre Arin, Gervasio - 43 años - 01/01/1980 -
17/05/2002 – M. Rajoy

47.. Viaña Balda, Emiliano - 42 años - 27/10/1987 -
10/09/1999 - Mayor Oreja

48.. Arzallus Eguiguren, José M. - 42 años - 02/06/1980 -
15/04/2000 - Mayor Oreja

49.. Aguirre Echetia, Enrique - 42 años - 16/07/1980 -
14/05/2000 – Mayor Oreja

50.. Olagorta Arana, Juan A. - 41 años - 16/07/1980 -
11/04/2001 – M. Rajoy

51.. Izaga González, Luis Javier - 36 años - 03/07/1981 -
19/06/2002 – M. Rajoy

52.. López Domaica, Saturnino - 36 años - 03/04/1981 -
19/02/2003 – A. Acebes

53.. Arnaiz Echevarría, José J. - 35 años - 06/09/1982 -
20/03/2004 – A. Acebes

54.. Beloqui Cortajerena, José J - 33 años - 01/10/1982 -
08/06/2000 - Mayor Oreja

55.. Martínez Apesteguía, Francisco J- 32 años - 03/03/1979 -
16/03/2000 - Mayor Oreja

56.. Astola Ituretagoyena, José M. - 30 años - 22/01/1982 -
17/01/2002 – M. Rajoy


Sol dono informació i vosaltres penseu per si mateixos, perquè per desgràcia encara hi ha molts ignorants que es deixen portar i manipular.

No sigueu un d'ells.

Salutacions!

Una realitat més...

Avui he rebut un correu que m'ha regirat força la panxa.

No sé si sóc ningú per reivindicar rés d'això, però jo sol us mostro le imatges que a mi m'han impactat.
I no sé si sóc ningú per reivindicar això perquè sóc omnívor i com a tal menjo carn, entre d'altres coses, i es molt possible que la carn que menjo, hagi petit algun "tractament" similar.

En tot cas ho deixo al vostre parer i si voleu donar suport a la petició de cessament d'aquest tipus de caseres al Japó, podeu prémer sobre el títol d'aquest article i accedireu a la pàgina de signatura de la petició.

**IMPORTANT:EL VIDEO ES MOLT DUR, ALMENYS A MI M'HO HA SEMBLAT, AIXÌ QUE SI SOU D'ESTOMAC SUAU, NO EL VEIEU.**

Un dia a...



...Rupit i Tavertet.
Si heu estat recordareu el pont penjant i els seus fotogènics carrers.
Fotogènic pot ser un carrer?, no sé, no hem feu massa cas que segueixo amb els meu període...
Però el pont, el recordeu així?
Una de les persones amb les que vaig anar va fer una reflexió força encertada.
Va dir: - No el recordàveu més gran?
mmmmmm, es possible, però perquè aquesta sensació?
Es clar que qui va fer la reflexió es psicòloga, suposo que per això va arribar a la conclusió i la resta, o sigui els que estem perfectament sans mentalment, no.
L’explicació era senzilla.
Rupit es el tipiquíssim poble on tots els col•legis van a parar quan preparen una excursió i al veure el pont, quan aixeques dos pams de terra, dona més sensació de gran, que quan aixeques tres pams com ara.



El Pedraforca vist des de Tavertet.

Canvi d'imatge.

De nou torno a fer canvi d'imatge, i es que el meu friskisme no em deixa parar quiet i em trobo amb la necessitat de renovar el blog, però no sol de contingut, sinó també d’aspecte.
Espero que us sigui agradable de visitar amb el nou aspecte, tot i que poden haver més canvis. ;P

Filosofant...
En la meva explosió de creativitat, em va passar pel cap una idea que em va dur a fer un muntatge que he anomenat 'Idea amb seny'.
Si sé que és estrany, però vaig pensar, tothom pot tenir idees, però no totes són bones, així que hi ha idees que no tenen seny o fetes sense seny?

juasjuasjuas, aquí us deixo amb els meus deliris post estres...

ZooPar de nadal (amb els animals de la feina)

Com molts aquest nadal, ens ha toca fer el típic sopar de nadal amb la gent de la feina.
Per alguns aquests sopars són un moment de peloteo jefil i per altres, en aquest cas nosaltres, de antipeloteo i "caxondeo" total.
Desprès d'una bona quantitat de sopars de feina i d'un munt de "novatades" (si els novells han de passar el nostre examen), es la primera vegada que un novell deixa el llistó molt alt per als següents novells.
Des de aquí vull fer un homenatge a tots els que vam petir els sopars com a novells i FELICITAR (en majúscules) al primer novell que va deixar de pedra als veterans...bé de pedra exactament no. ;P

Felicitats RL!
*No poso el nom perquè les i els fans el deixin respirar, però li podeu dir 'La foca nazi' ja que així es va batejar. Atenció al ball i ho entendreu.





Felicitats i a divertir-se!!!!