Un ancià de 32 anys.

Un ancià de 32 anys assentat a una cadira, mira però no veu, sent però no escolta, no recorda la seva veu.
Mentre, el planeta gira, la gent canvia, es desglacen els pols i s’extingeixen les especies, però, l’ancià de 32 anys, no s’adona que el temps també conta per ell.
S’agafa fort al bastó que sempre l’acompanya com a fidel pilar contra la seva inconsciència.
Un dia un retruc, un moviment fora de lloc que li desperta els sentits.
S’aixeca de la cadira i amb la mà tremolosa cerca el bastó, però no hi ha bastó, aquell bastó que, sense adonar-se, havia estat la connexió amb seva existència.
La tremolor de la mà puja pel braç, fa bategar el pit com si el cor volgués desencadenar-se i munta fins al coll, ennuegant-lo i fent-li brollar llàgrimes dels ulls.
Te la vista emboirada, però no sol per les llàgrimes, hi ha alguna cosa més.
Què pot ser pitjor que perdre el seu bastó, pensa. Així que allarga la tremolosa mà cap el tel que, uns pams més enllà, desdibuixa siluetes.
La mà contacte amb aquell tel i de sobte, una dissonància, com si petes un artell, li desemboira la vista.
L’ancià de 32 anys està sorprès, veu coses que sol havia vist i fet a la seva “joventut”. I mentre el seu encèfal ordena les idees i desperta “antics” records, uns joves de la seva edat li atansen la mà, convidant-lo a deixar les restes de la bombolla, la cadira, la inconsciència i la seva aparent edat.