Parlant d'amor.

Feia dies que no la veia ni la sentia. Tant sols de tant en tant arribava algun colom missatger amb alguna nota d'ella. Aquelles notes no deien res d'especial, però a ell l'omplien d'esperança.

Es cert que l'amor romàntic sol existeix als contes, es deia.

...però es igual que em diguin que es massa comú i em maleeixin per parlar d'amor, si no han provat la nit als seus braços. 

Avui no tinc excusa per no escriure't, per transportar-te al meu endins i al matí que ha de venir.

Avui voldria que m'abrasessis i així fer dels teus braços el teatre per existir. 

Que el rellotge s'aturés en el nostre temps i que el teu cabell atrapés la llum del mati, alliberant-la de nou com una corona d'or i marfil, junt al vapor de la teva pell.

Tant se val que diguin que es massa comú i em maleeixin per parlar d'amor, si no han provat la nit al seus braços.

Avui no tinc excusa per no dir-te qui sóc, qui em fas ser i on em porta la imaginació.

Avui voldria que m'abrasessis i així fer del teu cos el llenç del quadre per existir.

Que el rellotge s'aturés al nostre temps i poder-te dir a cau d'orella que em maleeixen per parlar-te d'amor.

Dies de princeps, nits de gripaus.

La llum argentada entrava per la finestra de la cambra, il·luminant els seus grisos ulls entreoberts i cansats.

La princesa no era capaç de conciliar la son, el seu cap estava concentrat en els seus pensaments.

Sabia que allò era una bogeria, no podia enamorar-se d’un príncep amb un regne tant petit i pobre, ella tenia una responsabilitat vers el seu poble i aquell príncep no podia proporcionar cap mena de riquesa a la seva gent.

Hauria volgut no néixer princesa per poder seguir els desitjos del seu cor, un cor ara revelat contra la voluntat del seu cap, donant salts irregulars dins el seu pit.

Ella sabia que el príncep era cristal·lí de paraula i de cor, senzill d’ànima i de cos, alegre i enginyós, però es volia resistir a pensar que potser podia arribar a ser un gran rei.

Potser mai ho sabria.

La nit s’escolava pel desaigua del temps portant rere seu la llum d’un nou dia que tornaria a ser gens seré.

Perdut a Munhkinland.

...en el seu petit i erm planeta va créixer una petita però bellíssima flor.

S'emocionà perquè va veure que fins hi tot en els llocs més erms, allà on semblava que la vida no era possible, la força de la bellesa era capaç de reviure.

Aquell esdeveniment el va envalentir i va sentir de nou la necessitat, que ja havia viscut molt temps enrere però que ja havia oblidat, de conèixer altres llocs i aprofundir en les sensacions, emocions i sentiments que la bellesa li podia arribar a transmetre.

Així, aquella floreta sortida del no res, el va empènyer a fer un salt. D'un saltiró abandonà el seu planeta, per anar a caure a un altre milions de vegades més gran que el seu.

Al principi se li feia estrany tenir tant espai per descobrir, però acompanyat de la floreta es va acostumar a les grans distàncies, encara que de mica en mica s'adonà que estava perdut i no en un món com ell havia imaginat, un món ple de bellesa per descobrir.

...a la distància sol podia llegir un cartell que deia "benvinguts a Munhkinland".

 

Frase

El món està ple de conys i de polles, però hi ha poques persones.

Tots el murs es poden vèncer.

Tots el murs es poden vèncer.

Per molt durs, alts i aparentment inexpugnables, sempre hi ha alguna escletxa.

Qui sap si el constructor va deixar l’escletxa allà per algun motiu, potser amb l’esperança que algun dia algú la trobés i la utilitzés.

Pretenem que aquell mur faci por, generi desconfiança, farcit de filferro espinat.

Mostrem orgullosos la seva magnificència, potser sense ser conscients però si desitjosos que un buldòzer el faci a miques.

 ...i un dia sents un cruixit.

La petita esquerda de la que no tenies coneixement comença a créixer, a carrisquejar. S’engrandeix per moments i t’espantes.

Com es possible que aquest mur tant perfectament pensat tingui una deficiència?

Qui gosa fer balandrejar el meu mur!

Sota aquella immensitat de pors, desconfiances, retalls d’una vida, apilades en forma de mur gegantí, observes bocabadat una personeta que ha posat el seu dit a l’esquerda, aquella que ningú abans havia trobat i de la que tu erets desconeixedor.

Fas un parell d’intents per fer fora del mur a aquella personeta insistent, però ho fas sense massa convicció, potser perquè en realitat no es el que desitges.

No pots aguantar més aquells murs, de fet no desitges suportar-los més i baixes els braços per deixar augmentar l’esquerda, tot pregant perquè aquell petit trepant no perdi empenta.

Per l’escletxa comença a entrar aire fresc i sol penso en deixar-me vèncer.    

El eterno dominio de 'me'

me.
(Del lat. me, mihi, vulg. mi, casos de ego, yo).
1. pronombre personal. Forma de dativo o acusativo de 1.ª persona singular en masculino y femenino. No admite preposición y se puede usar como enclítico. Me oyó. Óyeme.

El eterno dominio de ‘me’, siempre pisando a ‘le’.

le.
(Del lat. illi, dat. de ille).
1. pronombre personal. Forma de dativo de 3.ª persona singular en masculino y femenino. Le dije. U. t. c. acus. del mismo pron. en sing. y m. No admite preposición, y en ambos usos se puede emplear como enclítico. Dale el libro. Síguele.

Soberbio, prepotente y egocéntrico.
Algunas veces de buena fe, esa buena fe que se fija en ‘le’, pero al fin, y aunque sin darse cuenta, con el mismo trasfondo.
Quien no se fija en ‘le’, ¿pero acaso no es ‘me’ quien hace que nos fijemos?
Queremos pensar en ‘le’, lo hacemos, pero para saciar a ‘me’, siempre inconformista y posesivo.
El ‘me’ de buena fe es el menos peligroso de todos, aunque es importante conocer que existe, no ser conocedor, como con las leyes, no te exime de cumplirla.

El humano devorador de sensaciones, emociones, conocimiento, buscando saciar su ‘me’, pero desconocedor de la imposibilidad de ello. El ‘me’ es instintivo, escrito en nuestro ADN como sistema de supervivencia, aunque en algunos más desarrollados que en otros.

El ‘me’ sin pensamiento de ‘le’, es el más dañino para el resto de personas, pero el más sincero.

Yo intento la practica del ’me’ de buena fe, aunque es verdad que poco tiempo y según la época, puede llegar a ser muy cansado concederle a ‘le’ mucho espacio.
‘Me’ hace sentir bien pensar en ‘le’. En lo que puede necesitar, en lo que ‘le’ gusta, en lo que ‘le’ pasa, y aunque haga cosas para ‘le’, sigue siendo ‘me’ el dominador de mis actitudes.
Algo tan básico pero tan complicado de ver, y aunque verlo no significa eliminarlo, tarea imposible, si permite suavizarlo, tarea agotadora para muchos.

…

En este momento, después de escribir esta ida de olla, ‘me’ siento sosegado y alegre, y no he pensado en si a alguien ‘le’ parecerá que estoy loco o si es una revelación. Tampoco ‘me’ importa lo más mínimo, porque ahora no pienso en ‘le’ solo en ‘me’.

…‘le’ ya tendrá su tiempo, ahora descanso unos minutos.

Tant desconegut que no tinc títol.

Alegra, trist, apassionat, capcot, a dalt i a baix, despert o somniant...o potser les dues coses alhora.

Tot té el seu sentit o potser no en té cap, segurament depèn de l’actitud que hi tinguem vers elles, com escrigué Antoine De Saint Exupery.

Es clar, que hi ha actituds que no es poden evitar. Digues-li instintives, irracionals, intenses i abstractes. Racionalment inexplicables, al menys sense tenir coneixements suficients del funcionament humà...qui sap si fins hi tot sense explicació per “experts” en la vida.

Solem tenir la idea que el temps es el que posa les coses al seu lloc, hi ha qui pensa que el destí està escrit mentre d’altres que ens el forgem nosaltres, però si pots estar segur que hi haurà algun moment en el que no sabràs que creure i sol podràs deixar-te portar, entre els remolins escumosos de pensaments distorsionats, alguns contradictoris, com bombolles connectades entre si però de contingut separat.

Potser ningú sap definir que es la felicitat, però això sol ser perquè quan ens topem amb ella, quedem tant ebris que al dia següent no recordem que la varem viure i sol et queden retalls, imatges inconnexes de moments irrepetibles, penses que somniats.
Ara somnio una realitat o visc un somni, potser desperto o m’adono que no dormia. Tant de bo sigui l’últim o pugui seguir somniant.

El destí es capritxós, clar que si nosaltres fem el nostre destí, llavors on està la trampa?

*Ulls de cel, gràcies per fer-me emocionar.

Sorprendre's.

Sempre et sorprens, llavors ets sents perdut.
Et sorprens perquè t’has fet un manual de tu dins el cap i no trobes la pàgina que parla d’allò, un error fàcil de cometre.
Cada sorpresa et rebenta el manual, al que li has de posar pàgines noves que a la seva vegada faran arrencar d’altres anteriors que s’hi contradiuen.

Sempre creixent, mai pots donar per feta una idea, perquè fins hi tot els resultats finals poden ser diferents, com la mateixa amanida amb diferents salses.

Trencar-se per dins no es símptoma de tornada enrere, sinó de reordenació i aprenentatge, perquè al muntar-te de nou sempre et sobra alguna peça i necessites altres de noves amb les que anar omplin espais deixats i nous espais.

Benvinguda estimada estranya. Estranya de moment en contingut que no pas en sensacions. Benvinguda per fer-me sorprendre, perquè com humà imperfecte jo també em faig manuals.

Desconec el futur però conec bé el meu passat, passat que va ser futur i desprès present al seu moment. Aquesta desconeixença no m’espanta, perquè com tot futur que serà passat, una pàgina nova formarà part del meu manual...manual que és error per altre banda, però es el que te ser imperfecte.

“De vegades m’agrado de lo burro que sóc”.

La vida, el peix que es mossega la cua, huracà de fets, pressions i depressions, que ens engoleix deixant-nos inconscients.

Tot i això, sempre hi ha algun d’aquells moments, potser produït per un cop al cap al treure’l en un capgirell del huracà, en el que penses “de vegades sóc tant burro que m’agrado”.

Qui no riu amb aquell acudit tonto de tota la vida i que expliques amb aquell posat de “aquest segur que no el sabeu, es la bomba”?

...i si no riuen que més dona, ja ho has fet tu per ells.

O quan li veus la bellesa a la senzillesa, perquè la natura t’ha fet així i quan hi ha necessitats es fan, com tothom,no?...i ja està.

Perquè de vegades “fas el burro” ...ui, si a la teva edat! ...però penses que això no te res a veure amb la madurés...o es que potser la madurés significa la fi mi i rius i et dius “de vegades m’agrado de lo burro que sóc”.

O quan llegeixes l’escrit que vas fer al bloc el dia abans, del que vas quedar orgullós, i penses “que cony m’havia begut!” o en plena disbauxa disco-etílica li llences la canya a una noia i desprès d’una bona estona de treure les teves millors armes et diu “es que tinc 20 anys” i llavors rius i penses “de vegades m’agrado de lo burro que sóc”.

Perquè m’entra cantes a la dutxa de casa o del gimnàs sones molt bé, fins que algú remuga i et dius “em sembla que encara em falta una mica per treure un disc”...però que collons, a tu et sona bé ets el teu primer fan!

Perquè encara ets capaç de fugir del món amb el vol d’una mosca o penjar-te d’una lluna i tornar del viatge creient que aquell viatge ha estat real, llavors somrius i et dius “de vegades m’agrado de lo burro que sóc”.

Història d'una realitat no tant llunyana.(2)

-No es cert. Al principi sempre ens costa admetre-ho, però al final veiem que el món seria molt diferent sense ella.

-No l’entenc...

-Vostè te la fabulosa habilitat d’ensopegar amb tot. El seu nivell d’habilitat es dels més elevats que hem vist mai, diríem que es l’evolució d’aquesta habilitat. Segons els nostres càlculs, es capaç d’arribar a ensopegar amb objectes d’un espessor no superior a 0,05 mil·límetres!!!

-Em pren el pèl, oi?!

-No, gens ni mica. La nostre empresa està especialitzada en generar una atmosfera natural allà on se’ns demana i cada vegada es més gent qui ho fa.

-Una atmosfera natural?

-Oh, es clar, vostè no ha viscut mai una normalitat i per això no ho entén. Li explico. Antigament, era natural, i d’aquí el nom d’atmosfera natural, que les persones cometessin errors, ensopeguessin, ja sigues en sentit físic o figurat.

-Però això es un error, això no potser!

-No, no és un error. Actualment la nostre societat no comet errors i això implica que no avancem. En l’antiga societat, no era ben vist cometre errors, però gràcies als errors que es cometien érem capaços d’aprendre d’ells i això motivava a les persones en la creativitat per superar-los i no tornar-los a cometre.

En l’actualitat naixem amb el no error al nostre ADN i això fa que ningú en molts anys hagi avançat. Així que en l’actualitat la nostre empresa s’encarrega de proporcionar ensopegadors professionals a aquelles entitats o persones que necessiten despertar la creativitat, que necessiten tornar a pensar en prendre decisions i riscos per poder avançar, tot i saber que poden ensopegar.



-Doncs no sé que dir.

-Doncs digui que si, la nostre habilitat es primordial, indispensable pel futur. No està sol i vostè te un nivell mai vist. Li proporcionarem despatx propi amb parets i mobiliari tou, assegurança i mútua d’accident i el lloc i sou que correspon a una persona de la seva habilitat.

El noi no s’ho va pensar massa i, desprès d’ensopegar amb el perfil del paper, va firmar el seu nou contracte. Un contracte amb la seva nova vida, una vida que segur portaria a la humanitat cap a nous avenços. Ara ja sabia que si ensopegava una vegada i una altre, estava perquè era un home avançat al seu temps i que sense pors s’endinsava en el món per trobar nous camins.

Fi

Història d'una realitat no tant llunyana. (1)

Hi havia una vegada un noi, que a simple vista semblava molt normal, però en el seu interior guardava un gran secret, una característica que per ell era única i el feia sentir-se diferent i desplaçat.

La característica d’aquest noi consistia en ensopegar. No ensopegava com sol ensopegar la majoria de la gent, ell era capaç d’ensopegar amb coses i de maneres realment curioses.
S’ensopegava amb les parets, amb les portes, amb la gent. Ensopegava amb les voreres, les faroles, les juntes de les rajoles, els passos de vianants. No tenia manera de lliurar-se per molt que ho intentava.

Va arribar al punt en que es va aïllar de la gent, de tot, tot i que això no el feia deixar d’ensopegar. Va arribar a deprimir-se tant que va pensar llevar-se la vida.

...

Una bon dia, va sonar la porta del seu petit pis, tant petit que cada vegada que ensopegava amb alguna cosa i estava a punt de caure al terra, hi havia alguna paret que l’aturava i el deixava a mitja caiguda.
Va rumiar força estona si obrir o no la porta, però a la fi es va decidir, tant se val el que pugues pensar qui hi hagués a l’altre banda, havia decidit abandonar.

A primer cop d’ull, al obrir la porta, no va veure ningú, però desprès de sentir un parell de renecs, es va adonar que qui havia trucat estava estranyament embolicat amb l’estora de la porta. Quantes vegades va pensar en treure-la i mai ho va fer.

Aquella persona va incorporar-se i se li adreçà.

-Hola, espero no haver-li fet malbé l’estora, he ensopegat amb ella. Si ha sofert algun desperfecte li pagarem des de la nostre empresa.

En sentir que aquella persona havia ensopegat amb aquella ridícula estora que no aixecava 5 mil·límetres de terra, no va poder evitar que se li escapés un somriure.

-Digui’m, en que el puc ajudar? Vagi ràpid que vull marxar.
-Veurà, fa temps que l’estem observant i hem vist que es posseïdor d’una estranya però important habilitat.
-De que dimoni em parla? Jo no tinc cap habilitat, tot el contrari!

Continuarà...

FISICA Y QUIMICA

Jugamos a saciar nuestros instintos.

Interpretamos el papel del perfecto conquistador y la perfecta conquistada, la gracia del juego cortes que se nos ha transmitido generación tras generación.

Sin motivo y sin sentido guiados por patrones y pre-configuraciones obsoletas, fingiendo lo que no somos, abstrayéndonos de la realidad.

Jugamos una y otra vez, potenciando nuestros sentidos, dejando fluir nuestros instintos…pero los sentidos son los vasos comunicantes más potentes para las emociones y sentimientos, motivando su actividad gracias a su química.

Creemos no ser humanos…o más bien pretendemos no sentir como tales, pese a saber que nuestros sentidos no son controlables.

El día a día, nuestra educación, nuestro pasado, marca unas pautas y unos márgenes que nuestras emociones incumplen, a caballo entre nuestros pensamientos y nuestras reacciones.

El goce sin sentimiento conlleva a la perdición de la personalidad, a la anulación de nuestra humanidad, a la frialdad de una caricia, al beso sin significado.

Sr. Autor,

Sr. Autor,
Si está leyendo esto es que ha recibido esta carta y se ha dignado, cosa que le agradezco de veras, a leerla.

Me animo a escribir para transmitirle el sentimiento que me ha generado leer su libro, llamémosle libro de mierda a partir de este punto¹ (vera que al lado de alguna palabra de esta carta y siguiendo su ejemplo, he introducido un numerito que correspondería a una aclaración sobre ese punto, aunque yo no le haré la putada de ir a buscar el jodido numerito al pie de página cortando de esa manera su lectura con ideas u opiniones inocuas. También aclarar que cuando hablo de libro de mierda, no hablo de un libro hecho de heces, algo que hubiera tenido su gracia, sino de un libro que parece escrito con el puto culo).

Le confieso¹² que en un principio no tenía muy claro a quien enviarle la carta, si a usted, la persona responsable de tal libro de mierda, a los señores editores que, o no lo leyeron antes de editarlo o se lo leyeron en plena borrachera de cena de empresa, o a su puñetera y santa madre, que podría haberse ligado las trompas antes de follar con su padre. Así que decidí realizar 3 cartas, esta y más importante para usted, otra para los señores editores y una tercera para sus familiares más cercanos.

Su libro de mierda, aparte de robar mi preciado tiempo y más valioso dinero, no tiene ni pies ni cabeza. Si, ahora dirá que es una lectura para personas con cierto nivel de inteligencia y, siéndole sincero, creo que en ese punto tiene usted toda la razón. Es más, incluso mi perro supera mi corta inteligencia²³, extremo que descubrí al ver como mi perro, en vez de leer su libro se comía sus páginas para purgarse. Está claro que él descubrió antes que yo la autentica función de su libro de mierda, que no es otra que generar nauseas.

Con estas palabras no pretendo ofenderle, confío en que sea suficiente maduro⁸⁷ como para saber encajar una crítica constructiva, la cual le transmito a continuación.

Dedíquese a otra cosa, hará un favor enorme a la salud mental de las personas, animales y ayudara contra la tala de árboles.

Sin más y para no llenar páginas de sugerencias y consejos, que como es natural y hace todo el mundo que tiene un buzón de sugerencias, se pasaría por el forro de los cojones, se despide, muy atentada mente, un lector que ha perdido el tiempo, el dinero y su salud mental.

Fem un altre torn?

Un dia despertes diferent. Ets trobes, et veus formar part del món.

Llavors tornes a emocionar-te. Ho fas amb les coses més senzilles, més simples, més petites. Ets sensible a allò que no creies ser-ho o que no eres conscient.

Però les coses no venen soles, bones o dolentes, dolces o amargants, fins hi tot barreges estranyes, residus del passat, cicatrius al present.

Llavors comences a entendre que es viure.

Un joc, un compendi de normes no escrites.

Has d’escollir la jugada, meditada o no, deixar-te dur pel flux o decidint cada moviment, intentant convèncer-te que, aquella jugada, es la que et durà a destí.

El que mai et queda clar es quin es el destí.

Sobretot quan prens una decisió que, davant d’una mirada sense fons, s’esfuma, com s’escola l’aigua per l’aigüera.

D’això jo li dic deixar-te sense arguments, desmuntar-te.

O potser es que allò que creus controlar, que havies decidit, no es el que en realitat vols?

Gruix de sensacions que, com a petites fiblades, fan enganxar-te a l’emoció de la vida. Perquè algú deia que sense coses dolentes no valoraríem les bones, agafes el dau, el pressiones amb força entra els dits, el bufes, el llences i et dius “fem un altre torn, prefereixo que sigui l’atzar qui decideixi el següent moviment”.

No pots estar-te de seguir jugant.

Fugitiu

Corre pel passadís cap a la obscuritat,
cap el no res que, imparable, avança empassant-se tot.
A l’altre banda la llum, ella, abans impuls ara emocions contraposades.
Feta la tria més fàcil, l’evasió cap al no res,
cap el no sentiment, cap el cero emocions,
les cames rígides avançant a contra cor,
dominades per la por, per les ’palles mentals’.
Tot i sabedor de lo bo de la modificació d’elecció,
no es capaç de remuntar la seva pròpia corrent.

Feliç Sant Jordi, als enamorats/des i a tots aquells/es que es facin 'palles mentals'.

Espurnejants bombolles a primavera.

- ep, tu!
- Jo?
- No, ella.
- Ella?
- Siii!
- Jo?
- Si. Una pregunta.
- Diguem.
- Tens pinta de tenir experiència. Saps quan sortirem?
- Tens raó, ja he estat reciclada alguna vegada. Tranquil·la, pel que puc intuir queda poc.
- Aaaaaa...però com ho saaaaaps? uaaaaaaaaaa!
- Jejeje, veus, ja ens movem!
- Òndia! Es emocionant!
- Jejeje, sempre ho és! Atenció que ja sortiiiiiiiim!
- Ei,ei,ei, no empenyeu!
- Totes preparadeeeeeeeees!
- Agafa’t fooooooort!
- Tsssssssssssssssssssssssssss!
- Uuuueeeeeeeeeeeeeeeeeeee!
.
.
.
- Jajaja, genial! Ara on estem?
- Oooooo! Estem a la boca. Hi ha boques de tot tipus, però aquesta es preciosa.
- Oooo, la bocaaaaa...
- Vine, ara sentiràs una sensació que no has sentit mai.
- Oooooo, que tou, quina sensació....quin plaer...mmmmmm.
- Molt bé, exacte frega’t així. Saps on estem? A la llengua.
- Uuaaaauuuuu, es genial!
- Fixa’t com es mou, sembla que li agrada que ens freguem amb ella....vaja, quina pena!
- Que passa?
- Ja s’acaba, prepara’t per anar a l’estomac. El viatge es divertit, però l’estomac no es massa agradable.
- Uaaaaaaaaaaaaaaaaaaaa!
.
.
.
- Hola? Que fosc...hi ha algú? On dimoni estic?
- Traquil·la, de vegades passa. No arribem a l’estomac. Llavors...
- Brrrrrrrrrooooooooups!
- Uaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaa!
.
.
.
- Salut! Una altre birra?
- Perfecta!

Sueño

Sueño que sueñas conmigo.
Sueños que van más allá de la piel.
Hay sombra de miedo, pero no en tu sueño,
solo en mi pensamiento...y sin embargo me gusta.

Sueño que sueñas conmigo.
Quizá te sueño porque lo deseo o quizá porque lo temo,
pero aún así no es pesadilla.
Sentí que me separaron del corazón,
pero me he dado cuenta que en mi mente flotan partículas,
empujadas por corrientes dispares,
pequeñas reminiscencias de lo que era amar.

...y sigo soñando que sueñas conmigo.

Sueño ensimismado, calavera, pero atento,
desde la localidad de mi palco,
en el escenario de tu vida...o del sueño que sería.
Y en tu escenario me percato,
el traspunte de tu sueño soy yo.

Sueño que sueñas conmigo.
Sueños dentro de otros,
insignificantes o con sentido.
...y no sé si quiero despertar o permanecer soñado.

Antoni

Capricho nº 43: El sueño de la razón produce monstruos de Goya, serie Los Caprichos

L'espill

Sempre notava aquella presencia, feixuga, incòmode. Evitava els indrets on podia haver algun reflex, perquè era l’única manera de no veure aquella imatge desconeguda.

...i així passava el temps, evitant el trobar-se davant aquella presencia que no li agradava, no per un físic difícil, sinó per una personalitat que no li inspirava confiança.

Tot i això li rentava les dents, la cara, l’afaitava, el pentinava...com si una llei no escrita l’obligués a fer-ho, albada rere albada.

Un mati, desprès d’un somni estrany però judiciós, va notar ser més translúcid, no notava aquella presencia.

Sense pensar va mirar al seu voltant, sota el llit, a l’armari...va dirigir-se cap al bany i es va plantar davant del espill.

Quina cosa tant estranya – va pensar – no hi havia presencia, sol una figura estranyament coneguda. Antics records d’aquell embolcall tornaven al seu pensament.

Un somriure apareixia al seu semblant desprès de molt de temps sense fer-ho.

-Benvolgut, espero que et quedis a casa i no tornis a marxar.

Petó

...sento el crepitar dels meus pels al posar-se de punta. Una fuetada freda em recorre l'esquena de baix a dalt. No respiro, no tinc la sensació de necessitar-ho. El temps s'ha aturat, el món no corre. Escalfor als llavis...

...i tot seguit uns quants més...

...els meus pels es mantenen en punta. La fuetada freda s'ha transformat en escalfor desfermada. Respiro, entretallat, respiro alè. El temps continua aturat i el món no gira. Els llavis rogents, dansa de llengües...

...i un cop no hi ha més...

...els pels encara de punta com si cerquessin la llum. L'escalfor desfermada continua...segur que continuarà força temps encara. Respiro, entretallat, perfum. El temps comença a avançar i el món a girar. Sense paraules els llavis encara rogents, me'ls acarono amb la llengua, però no per refrigerar-los, sinó per intentar tastar, reviure el contacte.

Si us plau, beseu!

Alegria

Una malestar el fa despertar del seu son. Amb el cap embotat, un flascó d’aiguardent mig buit reflexa l’espurneig de l’espelma quasi fosa.

Una figura es mou al fons de la cambra.

-Qui hi ha?

Entre les ombres es deixa descobrir un rostre jove, un noi...no més aviat un nen...pensa.

-Qui ets? Que fas aquí?

-Tu m’has convidat a venir.

-Jo no t’he convidat, no et conec.

-Si em coneixes, sempre he estat a la bora, ets un ignorant!

-Galifardeu, com et permets parlar-me així a la meua llar!

-Sol em permeto el que tu vols escoltar. Hauries de convidar-me més sovint, et fa falta.

-Que tu em fas falta? No em facis riure!

-Somriure estaria bé per iniciar-se.

-...si...potser riure...si...estaria bé.

-Desprès de tants anys ens comencem a entendre. Hauries d’aprendre a gaudir-me i fer-me créixer. Si des de un començ ho haguessis practicat, ara tindria la teva edat.

-No conec la felicitat, no sé que es riure, el meu entorn no m’ha deixat conèixer-te.

-Cert...m’has conegut més aviat poc, però crec que ja m’has reconegut.

-Com puc recuperar el temps desaparegut.

-No pots, però si aprofitar el que ara tens.

-...i com ho faig.

-Sempre he estat amb tu, tant sols tu pots convidar-me i gaudir-me...recorda-ho.

alegria del CIRQUE DU SOLEIL

Desxifrant paraules.

Ajudat per la broma amaga veritats, desitjos fàcils d’expressar però engabiats en el passat.
Pensa que tot te el seu moment, com si es vulgues animar per ser capaç de deslligar la llengua i cercar el que vol.
Fa passes temoroses, palpant el terreny amb la punta de les paraules i escoltant el continent de les respostes, per esbrinar el contingut, desitjant trobar una senyal clara a la que agafar-se.
No te por de perdre, te por a guanyar.
Els jocs de paraules es cargolen sobre els pensaments fins a embolcallar-los i fer-se sol desxifrables per algú prou atent o posseïdor de la seva pròpia formula.
Però sap que esperar qui ho desxifri pot representar l’espera eterna, així que intenta desnuar la ceba de mots encreuats per deixar sol el cor, l’essència, la idea primera.
Està segur de poder-ho aconseguir, però en el fons també creu que pot defallir, tot i que de moment tasta la seva pròpia medicina per intentar mantenir les forces...tot i conèixer la formula que ho desxifra.

Coneixent-me...

Una volta més no hauria de pensar tant, em maltracto, penso en mi però no ho faig.
Potser per consolar-me per ser franc, creure'm valerós. Em sento un trampós i a la vegada una víctima, però crec que no tinc la resposta...o potser si, sento que amb mi arrossego a persones, sentiments o potser sol desitjos, però sóc responsable. No vull ser-ho, però m’agrada.
Una afable escalfor em recorre les venes, em fa sentir més proper als meus sentiments i desitjos, però no crec que sigui el més lúcid.
Perquè ploro i ric? Hi ha sentiments tant contraposats i tant ancestrals que no semblen meus, no em crec apte del que penso, però em vull veure capaç de dir-ho i em sento orgullós de reconèixer-los.
Tampoc sé si el sender es el correcta, però si sé que es una ruta. Em sento estrany, però com si ja ho tingues esculpit a l’ADN, sóc capaç de distingir el que he de passar, però sóc desconeixedor del camí.
Ufff, el cap em gira i ploro sense tenir la sensació d’estar trist...l’arma de doble fil...vull tallar i necessito tallar-me...potser m’ajudarà a relaxar-me.
Començo a sentir l’escalfor de les llàgrimes i em piquen els ulls, perd el seu efecte, però en Daniels encara vol aguantar una mica més.
Ara a TV3 comença l’Exorcista...en aquests moments m’aniria bé un exorcisme.

Publicat el 13, escrit la matinada de l'11 al 12.