Mareas

Como cada mañana despertó, pero esta vez una extraña sensación le inquietaba.

Creyó haber dormido mal, pero ya desperezado prestó atención que aquello no era normal.

Una fuerza tiraba de él. Su piel se tensaba en dirección a una ubicación desconocida y sus músculos parecían seguirles. Desnudo se miro en el espejo y vio su rostro, extremidades, torso, alargados por aquella energía.

Pensó en ir al médico, pero les tenía fobia, así decidió pasar el día con el deseo que aquello cesara.

Durante la jornada hubo momentos que la fuerza menguaba y su cuerpo volvía a su posición normal, pero al atardecer llego lo peor. Aquella influencia se reactivo con poder sublime. Su piel, sus músculos y órganos querían abandonar el soporte de sus huesos. Los ojos se salían de su cavidad, la lengua se tensaba, su corazón ya latía a un palmo de él.

Se apresuró a buscar una explicación y entonces se dijo: “una nueva luna domina mis mareas”.

El instinto en un susurro.

Whisper of Love - http://www.ceronart.com

Te lo diré directo, sin tapujos, pero con palabras suaves para que el instinto y lo básico suene romántico.

Quiero hacerte el amor. Dejarnos ir y darnos del todo.

Suspirarte al oído, rozar mis labios en tu cuello, mojar tus pezones con mi humor.

Abordar mimando para acabar hurgando, como si hubiera perdido mi vida dentro de ti y sin importar el avío de exploración.

Percibir como el sudor recorre mi espinazo acompañando cada estremecimiento de placer.

Apreciar como nuestra humedad se mezcla en los muslos, creando el perfume más afrodisiaco jamás procesado e inhalarlo a cada compás de nuestra unión, pervirtiendo nuestros sentidos como una sutil droga.

Gemir hasta enmudecer por la tensión de la explosión, con millares de luces chispeantes en la vista, con silbos en los tímpanos y todos los músculos arrectores en armónica contracción.

Ja fa un temps d'il·lusions.

Feia temps, des de gener, que no escrivia res al bloc.


De vegades tinc la sensació que el gir de la terra comença a ser massa ràpid per mi i quan tan sols he fet que posar-me les olleres de sol, ja s’encén el llum del fanal. Segurament es el que diuen: “viu la vida, es curta i passa ràpid”.


M’afanyo a pensar en viure i mentre penso, el món ha tornat a girar. M’aferro al que m’agrada i gaudeixo del moment, però desprès sol sóc capaç de veure un bonic passat, però no un il•lusionant futur. Em pregunto el perquè d’aquesta sensació, si faig el que m’agrada, perquè no espero demà amb ànsia? O potser faig el que m’agrada per omplir el temps en el que no tinc il•lusions?


En realitat sempre queda la brasa d’alguna il•lusió, escalfant el cor i no vull perdre l’esperança de la flama i sentir-me dir: “tant se val, el que sigui ja arribarà”. Es una expressió de derrota, que et buida del que et fa humà.


Les teories són molt fàcils i tothom les sap o les acaba aprenent, però les pràctiques són les que t’enfonsen o et creixen, però el truc no està en les pràctiques, sinó a tenir el valor de començar-les.


Respiro fons i reflexiono. M’he donat un petit moment, demà el meu temps no serà meu del tot, però tant de bo em pugui regalar un altre estona per inflamar les brases.

Concurs TMB

D'un sol i de planetes de tot tipus.

El seu naixement va ser com un big-bang, no perquè fos complicat, sinó perquè va suposar el naixement d’un nou sol per a molts planetes.

Tot i la seva joventut, el seu magnetisme, va generar que en poc temps, hi hagués planetes que iniciessin una orbita al seu voltant sense adonar-se’n. Això no significava que es convertís en el centra de les seves vides, però si en una peça necessària i valuosa per l’engranatge dels seus mecanismes vitals.

Mai es va sentir, ni se sent, important o especial, però el magnetisme sol respon a una llei.

Al principi, a la seva orbita, tot era immaculat, no hi havia resistència alguna per apropar-se, però amb el temps, el xoc d’alguns meteorits descontrolats i el segrest i espoli d’il·lusions per alguns planetes contrabandistes, van començar a esculpir la seva personalitat i, d’aquella orbita clara, no va quedar res. Es var formar un anell de meteorits al seu voltant i la seva superfície es va endurir, servint de protecció contra possibles especuladors siderals.

El sol, al activar aquestes defenses , va entristir, tant per les ferides com al veure patir als planetes que l’orbitaven.  Al entrar en funcionament aquests mecanismes de protecció, els planetes que l’orbitaven, van patir un gran eclipsi. Alguns varen allunyar-se del sol, però d’altres, atrets pel seu magnetisme i desitjant gaudir de la seva energia, varen romandre impertorbables.

Amb cert temps i pràctica, els planetes que varen seguir orbitant, descobriren que si es mirava més enllà, es podia veure el sol i gaudir de la seva energia i llum. Això els va fer tornar a brillar i a ésser planetes alegres i pròspers.

La alegria del sol va tornar al adonar-se que, molts d’aquests planetes, havien aprés a mirar més enllà fins arribar a conèixer al seu nucli i que els que ho havien aconseguit, eren planetes de gran noblesa.

Es cert que, pels planetes no va ser fàcil, de fet sol els planetes de gran noblesa podien veure més enllà, i varen tenir que aguditzar el seu enginy per ser capaços d’evadir les defenses, però l’esforç va ser compensat amb escreix, perquè el sol els rebia amb el seu màxim esplendor, però també perquè aquell sol es va convertir en un oasi dins un univers de falsos estels i meteorits segrestadors d’il·lusions,  tan sols a l’abast d’uns pocs planetes privilegiats. 

Haití

imagen extraída de Tiemposur.com.ar

La tierra se agita en un escalofrío. Las piedras dilapidan vidas.


Mientras no miramos, nos creemos buenas personas, cuando una tragedia nos hace mirar, nos volvemos buenas personas. Siempre llegamos tarde a ser buenas personas y mientras algo nos ha hecho mirar, lo somos, tarde, pero lo somos. Por desgracia, el tiempo y el egoísmo nos pone de nuevo en el lugar de partida, olvidando mirar, para volver a llegar tarde la próxima vez.


Las palabras solo sirven para consolarse a uno mismo, las acciones, para ser mejores. Nuestro consuelo no da pan, solo ciega más nuestro espíritu. Consolarles es la consecuencia del error de nuestra ceguera.


Las emociones nos hacen reaccionar en momentos determinados, pero no debería ser así, porque las emociones son la base de la humanidad.
¿Qué las esconde?
¿Quizá el raciocinio, afectado por el egoísmo y el temor al dolor que a veces supone sentir?


Que bello sentir, que bello ser humano, que bello serlo siempre, que bello actuar en consecuencia.


Estas palabras no pretenden ser consuelo, sino acción, aunque puedan sonar a ello.

Síntesi

Un any, que gran part hauria definit d’estrany i que d’altres definim d’extrínsec, acaba.

Amb el protagonisme que pot tenir el temps segmentat en porcions i amb l’únic motiu de celebració, que el convenciment que la següent porció serà millor.

Experiències de suma, alienes o properes, positives o negatives. Pèrdues, troballes o retrobaments, sense més valor per magnituds, que per experiències.

En un dia fem la síntesi i en un dia la nova proposta, poc temps si hi ha molt a sumar i molt per viure. Potser el temps just perquè, al nostre cervell, arribi un poc més d’oxigen de lo habitual i intenti recomençar amb energies renovades.

Gràcies als que heu passat o encara esteu, enriquint a aquest individu, aventurant-lo a noves experiències, mostrant-li colors nous que no coneixia ni  imaginava. També als que torneu, amb vides enriquides, nous sabors, però també amb bells aromes de l’ahir, encara que sé que no us havia perdut.

Espero haver set una suma a la vostre experiència i que beveu de mi, allò que us pugui engrandir.

Desitjo que pugueu amalgamar moltes coses i pugueu convertir de tot un positiu.

Feliç 2010!