Tant desconegut que no tinc títol.

Alegra, trist, apassionat, capcot, a dalt i a baix, despert o somniant...o potser les dues coses alhora.

Tot té el seu sentit o potser no en té cap, segurament depèn de l’actitud que hi tinguem vers elles, com escrigué Antoine De Saint Exupery.

Es clar, que hi ha actituds que no es poden evitar. Digues-li instintives, irracionals, intenses i abstractes. Racionalment inexplicables, al menys sense tenir coneixements suficients del funcionament humà...qui sap si fins hi tot sense explicació per “experts” en la vida.

Solem tenir la idea que el temps es el que posa les coses al seu lloc, hi ha qui pensa que el destí està escrit mentre d’altres que ens el forgem nosaltres, però si pots estar segur que hi haurà algun moment en el que no sabràs que creure i sol podràs deixar-te portar, entre els remolins escumosos de pensaments distorsionats, alguns contradictoris, com bombolles connectades entre si però de contingut separat.

Potser ningú sap definir que es la felicitat, però això sol ser perquè quan ens topem amb ella, quedem tant ebris que al dia següent no recordem que la varem viure i sol et queden retalls, imatges inconnexes de moments irrepetibles, penses que somniats.
Ara somnio una realitat o visc un somni, potser desperto o m’adono que no dormia. Tant de bo sigui l’últim o pugui seguir somniant.

El destí es capritxós, clar que si nosaltres fem el nostre destí, llavors on està la trampa?

*Ulls de cel, gràcies per fer-me emocionar.