El contestador.

Ahir vaig somriure.
Un somriure suau, mig invisible, fugaç, però el vaig notar.
Vaig sentir tranquil·litat, foc, tristor i alegria, una barreja de sensacions indescriptibles, però agradables desprès de tant patiment.
Desitjava sentir la seva veu, però no estava segur de voler que agafés el telèfon.
La meva companya angoixa havia augmentat més del que és habitual i gràcies a ella vaig decidir fer la trucada.
Per sort o per desgràcia no va agafar el telèfon, però, tot i això, vaig sentir la seva veu. No era la típica veu freda i metàl·lica de contestador, era el contestador però era una veu dolça, propera, estimada.
Cada dia tinc la mateixa idea i la mateixa por. Vull fer la trucada i poder sentir de nou la veu que tinc por de no recordar i no tornar a escoltar, però també tinc la por de no estar fent bé.

Paso el meus dies sol, meditant, depurant-me, desconnectat de la gent, excepte per aquest blog on, com en un diari personal, escric alguns del meus pensaments i llegeixo d'altres.
He tornat a entrar en la maquinària de la societat més profunda i, com una peça més, segueixo el camí marcat, sense notar rés més que el temps passar i l'angoixa com companya.

De tant en quan rebo un "Cuida't", un "Com va tot?" o un missatge de l'estil "la vida es bella!", a través dels missatges de mòbil o correu electrònic, i a vegades penso que a la merda el "cuida't" o el "com va tot?"(quina pregunta!), i també penso que la vida es bella per tu no per mi.

Però ahir vaig somriure gràcies a un contestador i vaig pensar que la vida no es bella, però te coses maques i úniques.

Creieu amb això?

Jo no hi creia. De fet sempre he sigut agnòstic.
Però l'altre dia em vaig sorprendre entrant a una església i no com un turista més.
Necessitava pau i vaig pensar "a les esglésies diuen que hi regna".
Al traspassar les portes em vaig trobar sol (no físicament).
Vaig notar com el desordre i bogeria dels meus pensaments minvava i tot el pes dels pensaments requeien en una sola idea.
No vaig pensar en el que estava fent, els meus peus, arrossegant-se, feixucs, sense por però amb respecta, em dirigien directa a la verge de la Mercè.
Uns pocs bancs davant d'ella em vaig deixar caure i vaig quedar agenollat al banc.
Ara recordo una sensació estranya.
Amb un xiuxiueig de veu vaig demanar perdó. Perdó per estar allà i no saber resar, com si d'alguna manera faltés al respecta de tants i tants creients que, molt més que jo, es mereixien que se'ls escoltés.
Curiosament i soprenent-me, sobretot coneixent l'egoisme natural de l'ésser humà, vaig intentar resar i vaig demanar una cosa que no era per mi.
Xiuxiuejant vaig demanar que la cuidés, que fes tot el possible perquè tot el mal que li vaig fer el pogués reparar i així fos feliç.
Mentre deia això notava la frescor de la pedra i l'escalfor del cor, i per la cara em queien llàgrimes, però no eren per mi.

Al sortir de l’església vaig tornar a la "realitat", amb pensaments ordenats, però amb idees remogudes.

Es curiós com les situacions dolentes de la vida poden tocar el ciments d'algunes idees i com, en moments difícils, necessites creure en alguna cosa.
No sé si hi crec ni en què crec, però si sé que hi tornaré, perquè la veu no es gasta, la paraula es gratuïta i si potser algú em sent, qui sap...

Aprenent a caminar.

Avui començo un nou camí, una nova experiència, un nou repte.
Però com a cada nou repte i nou camí, fa falta caminar-ho amb comte, pas a pas i aprenent de cada un d'aquests passos.
Com un nadó que comença a notar el terra sota els peus i desitja avançar cap al que vol atansar, allargant la mà i intentant fer la primera passa. Així em trobo jo.
Es normal, no aprenem a caminar en dos dies i hem de vigilar que les nostres passes siguin prou fermes per no caure. I es que el nou camí comença dur, en pujada i amb bamps per aquí i per allà, però el nadó tot i les dificultats no es dona per vençut.
Vull arribar a caminar, i caminar sol, sense dependre de ningú, i d'aquesta manera poder caminar algun dia al costat de algú que també hagi aprés a caminar sense dependre de ningú i poder-li oferir el meu braç com a suport i al revés, però mai com una cosa imprescindible.

Es clar que sempre cauré una vegada i una altre fins aprendre a caminar, però també cauré tot i saber caminar.

El més important es saber caminar per caure les mínimes vegades possibles, però també saber-te aixecar, treure forces i no donar-te per vençut.
Avui començo el primer pas. Veurem si em mantinc dempeus.

en coma...

La vida es com un huracà de sentiments, de fets...
Un dia et recull i t'aixeca fins el més alt, estàs eufòric, content, tot funciona, ets feliç.
Un altre dia baixes en picat i et regira varies vegades fins que pers l'esperança, la raó, el fets, sembla que ja res funciona, ja no et sents feliç.

Algú em va dir un dia: "la vida es molt dura, estàs segur del que fas?"
I jo vaig respondre: "es clar que ho sé, estic eufòric, sóc feliç!"
Quina raó tenia aquesta persona, però que sincera que va ser la resposta.

Les relacions comencen de la manera més dolça, amb un pessigolleig a l'estomac que no et deixa parar tranquil. Amb el cap a la lluna, pensat en aquella persona que t'ha fet sentir diferent.

El temps passa i aquelles sensacions continuen fortes, com si fos el primer dia i mires enrere i penses -ja portem tant de temps junts? Es meravellós, sóc feliç!-.
Amb el temps arribes al moment crític, necessites passar més temps amb aquella persona que estimes (si és amor per si no ho he descrit abans). Prepares projectes amb la il·lusió que senties el primer dia, amb aquell pessigolleig a l’estomac. Ets feliç.
Aquí es on bé el moment de la frase: "la vida es molt dura, estàs segur del que fas?" i la resposta "es clar que ho sé, estic eufòric, sóc feliç!"

Un temps més tard comences a conèixer a la persona amb qui ets feliç. Si, la comences a conèixer en la realitat. Ella descobreix que no ets un príncep blau (més aviat un neandertal marró) i tu descobreixes que la teva princesa no te corona.
Però tot i els descobriments ets feliç.

Fins un dia que el neandertal i la "princesa" han portat tant de temps sense entendres, que la felicitat es perd i els problemes creixen.
Està clar que la pota sempre la fot el neandertal, la "princesa", per sort te més cura de on trepitja.

S'intenta aguantar un temps sense felicitat per intentar tornar a tenir-la. Fas esforços i la cosa sembla que avança, però la realitat es que la felicitat a sigut un miratge.

La relació torna a caure, entra en coma...

La gràcia es que mentre alguns, si una relació entra en coma, la donen per morta, tu creus que pot revifar, no et rendeixes, vols tornar a ser feliç i poder fer feliç a aquella "princesa" que potser algun dia tornarà a tenir corona o a aquell neandertal que haurà aconseguit evolucionar.

Esperança...

Por...no, terror...
nervis...angoixa...
tristor...insomni...


Perquè?


Com?


Quant?


esperança...passió...
amor...il•lusió...
projectes...una llum...



No em penso rendir per rés del món!

Perduts...

Hi ha vegades que no trobes el camí i estàs perdut.
Hi ha vegades que no vols trobar el camí i estàs perdut.
Hi ha vegades que estàs perdut i es un problema,
però hi ha vegades que estar perdut et relaxa...
i et relaxa perquè et trobes a tu...
o justament perquè no et trobes...
o fins hi tot perquè no et troben.

Per un espai de temps et sents bé.

Si t'has trobat prens nota per saber per on tornar, no sigui que et tornis a perdre, o, si no et trobes, prens nota per saber com fer-ho si et tornes a trobar i, si no et troben, prens nota per saber com perdre'ls la pista si et troben.

Però com masoca que és l'espècie humana,
perdem els apunts que hem agafat i ens oblidem d'on els hem guardat...
o potser es que ja ens està bé no trobar-los.
Perdre les coses que et fan sentir bé,
poden fer-te oblidar-les fins que no recordes que et feien sentir bé.
Desprès, si t'adones que has perdut alguna cosa,
tornes a fer el mateix camí per intentar trobar-te...
o perdre't...
o que et perdin.

Primavera, sembla mentida, oi?

Portem dies de primavera però en la realitat tinc la sensació que la Primavera ens la hem saltat.
Serà el famós canvi climàtic?



Si es cert que d'aquest tema no parem de sentir parlar, però també es cert que la sensació es que la gent es incredula davant els últims informes cienctífics que indiquen que caminem cap al desastre.



Jo sol sé que algúna cosa no funciona, i no es el meu aire acondicionat (que no en tinc). Les temperatures no són les que eran i els canvis a la terra que conec no m'agraden.



Estava content en com era la meva terra.
perquè la he de veure canviar a un estat que no m'agrada i menys quan aquests canvis no han estat "naturals" (si, naturals entre cometes, perquè els humans formem part d'ella i com a conseqüencia, els canvis, es podrien considerar naturals).