Sueño

Sueño que sueñas conmigo.
Sueños que van más allá de la piel.
Hay sombra de miedo, pero no en tu sueño,
solo en mi pensamiento...y sin embargo me gusta.

Sueño que sueñas conmigo.
Quizá te sueño porque lo deseo o quizá porque lo temo,
pero aún así no es pesadilla.
Sentí que me separaron del corazón,
pero me he dado cuenta que en mi mente flotan partículas,
empujadas por corrientes dispares,
pequeñas reminiscencias de lo que era amar.

...y sigo soñando que sueñas conmigo.

Sueño ensimismado, calavera, pero atento,
desde la localidad de mi palco,
en el escenario de tu vida...o del sueño que sería.
Y en tu escenario me percato,
el traspunte de tu sueño soy yo.

Sueño que sueñas conmigo.
Sueños dentro de otros,
insignificantes o con sentido.
...y no sé si quiero despertar o permanecer soñado.

Antoni

Capricho nº 43: El sueño de la razón produce monstruos de Goya, serie Los Caprichos

L'espill

Sempre notava aquella presencia, feixuga, incòmode. Evitava els indrets on podia haver algun reflex, perquè era l’única manera de no veure aquella imatge desconeguda.

...i així passava el temps, evitant el trobar-se davant aquella presencia que no li agradava, no per un físic difícil, sinó per una personalitat que no li inspirava confiança.

Tot i això li rentava les dents, la cara, l’afaitava, el pentinava...com si una llei no escrita l’obligués a fer-ho, albada rere albada.

Un mati, desprès d’un somni estrany però judiciós, va notar ser més translúcid, no notava aquella presencia.

Sense pensar va mirar al seu voltant, sota el llit, a l’armari...va dirigir-se cap al bany i es va plantar davant del espill.

Quina cosa tant estranya – va pensar – no hi havia presencia, sol una figura estranyament coneguda. Antics records d’aquell embolcall tornaven al seu pensament.

Un somriure apareixia al seu semblant desprès de molt de temps sense fer-ho.

-Benvolgut, espero que et quedis a casa i no tornis a marxar.

Petó

...sento el crepitar dels meus pels al posar-se de punta. Una fuetada freda em recorre l'esquena de baix a dalt. No respiro, no tinc la sensació de necessitar-ho. El temps s'ha aturat, el món no corre. Escalfor als llavis...

...i tot seguit uns quants més...

...els meus pels es mantenen en punta. La fuetada freda s'ha transformat en escalfor desfermada. Respiro, entretallat, respiro alè. El temps continua aturat i el món no gira. Els llavis rogents, dansa de llengües...

...i un cop no hi ha més...

...els pels encara de punta com si cerquessin la llum. L'escalfor desfermada continua...segur que continuarà força temps encara. Respiro, entretallat, perfum. El temps comença a avançar i el món a girar. Sense paraules els llavis encara rogents, me'ls acarono amb la llengua, però no per refrigerar-los, sinó per intentar tastar, reviure el contacte.

Si us plau, beseu!

Alegria

Una malestar el fa despertar del seu son. Amb el cap embotat, un flascó d’aiguardent mig buit reflexa l’espurneig de l’espelma quasi fosa.

Una figura es mou al fons de la cambra.

-Qui hi ha?

Entre les ombres es deixa descobrir un rostre jove, un noi...no més aviat un nen...pensa.

-Qui ets? Que fas aquí?

-Tu m’has convidat a venir.

-Jo no t’he convidat, no et conec.

-Si em coneixes, sempre he estat a la bora, ets un ignorant!

-Galifardeu, com et permets parlar-me així a la meua llar!

-Sol em permeto el que tu vols escoltar. Hauries de convidar-me més sovint, et fa falta.

-Que tu em fas falta? No em facis riure!

-Somriure estaria bé per iniciar-se.

-...si...potser riure...si...estaria bé.

-Desprès de tants anys ens comencem a entendre. Hauries d’aprendre a gaudir-me i fer-me créixer. Si des de un començ ho haguessis practicat, ara tindria la teva edat.

-No conec la felicitat, no sé que es riure, el meu entorn no m’ha deixat conèixer-te.

-Cert...m’has conegut més aviat poc, però crec que ja m’has reconegut.

-Com puc recuperar el temps desaparegut.

-No pots, però si aprofitar el que ara tens.

-...i com ho faig.

-Sempre he estat amb tu, tant sols tu pots convidar-me i gaudir-me...recorda-ho.

alegria del CIRQUE DU SOLEIL

Desxifrant paraules.

Ajudat per la broma amaga veritats, desitjos fàcils d’expressar però engabiats en el passat.
Pensa que tot te el seu moment, com si es vulgues animar per ser capaç de deslligar la llengua i cercar el que vol.
Fa passes temoroses, palpant el terreny amb la punta de les paraules i escoltant el continent de les respostes, per esbrinar el contingut, desitjant trobar una senyal clara a la que agafar-se.
No te por de perdre, te por a guanyar.
Els jocs de paraules es cargolen sobre els pensaments fins a embolcallar-los i fer-se sol desxifrables per algú prou atent o posseïdor de la seva pròpia formula.
Però sap que esperar qui ho desxifri pot representar l’espera eterna, així que intenta desnuar la ceba de mots encreuats per deixar sol el cor, l’essència, la idea primera.
Està segur de poder-ho aconseguir, però en el fons també creu que pot defallir, tot i que de moment tasta la seva pròpia medicina per intentar mantenir les forces...tot i conèixer la formula que ho desxifra.

Coneixent-me...

Una volta més no hauria de pensar tant, em maltracto, penso en mi però no ho faig.
Potser per consolar-me per ser franc, creure'm valerós. Em sento un trampós i a la vegada una víctima, però crec que no tinc la resposta...o potser si, sento que amb mi arrossego a persones, sentiments o potser sol desitjos, però sóc responsable. No vull ser-ho, però m’agrada.
Una afable escalfor em recorre les venes, em fa sentir més proper als meus sentiments i desitjos, però no crec que sigui el més lúcid.
Perquè ploro i ric? Hi ha sentiments tant contraposats i tant ancestrals que no semblen meus, no em crec apte del que penso, però em vull veure capaç de dir-ho i em sento orgullós de reconèixer-los.
Tampoc sé si el sender es el correcta, però si sé que es una ruta. Em sento estrany, però com si ja ho tingues esculpit a l’ADN, sóc capaç de distingir el que he de passar, però sóc desconeixedor del camí.
Ufff, el cap em gira i ploro sense tenir la sensació d’estar trist...l’arma de doble fil...vull tallar i necessito tallar-me...potser m’ajudarà a relaxar-me.
Començo a sentir l’escalfor de les llàgrimes i em piquen els ulls, perd el seu efecte, però en Daniels encara vol aguantar una mica més.
Ara a TV3 comença l’Exorcista...en aquests moments m’aniria bé un exorcisme.

Publicat el 13, escrit la matinada de l'11 al 12.

Jo no sóc un valent.

Mentre el temps passa vas veient que les coses canvien i intentes cercar el sender correcte per assolir el nou que desitges.
Però t’adones que el temps i la vida precedent t’han deixat cec i no veus per on iniciar.
Els pensaments són un munt de flaixos d'idees i imatges del passat, que no encaixen amb el present, d'idees del futur que sol poden ser somnis...no et deixen trobar el camí.
Et sents vivint en el passat, quan saps que hauries d’estar vivint el present, tot i que t’agradaria estar vivint el futur, encara i no saber quin serà.
I tot i que de vegades trobes un enfilall, prim i delicat, cal ser valerós per seguir-lo.