Un dia despertes diferent. Ets trobes, et veus formar part del món.
Llavors tornes a emocionar-te. Ho fas amb les coses més senzilles, més simples, més petites. Ets sensible a allò que no creies ser-ho o que no eres conscient.
Però les coses no venen soles, bones o dolentes, dolces o amargants, fins hi tot barreges estranyes, residus del passat, cicatrius al present.
Llavors comences a entendre que es viure.
Un joc, un compendi de normes no escrites.
Has d’escollir la jugada, meditada o no, deixar-te dur pel flux o decidint cada moviment, intentant convèncer-te que, aquella jugada, es la que et durà a destí.
El que mai et queda clar es quin es el destí.
Sobretot quan prens una decisió que, davant d’una mirada sense fons, s’esfuma, com s’escola l’aigua per l’aigüera.
D’això jo li dic deixar-te sense arguments, desmuntar-te.
O potser es que allò que creus controlar, que havies decidit, no es el que en realitat vols?
Gruix de sensacions que, com a petites fiblades, fan enganxar-te a l’emoció de la vida. Perquè algú deia que sense coses dolentes no valoraríem les bones, agafes el dau, el pressiones amb força entra els dits, el bufes, el llences i et dius “fem un altre torn, prefereixo que sigui l’atzar qui decideixi el següent moviment”.
No pots estar-te de seguir jugant.
