Desxifrant paraules.

Ajudat per la broma amaga veritats, desitjos fàcils d’expressar però engabiats en el passat.
Pensa que tot te el seu moment, com si es vulgues animar per ser capaç de deslligar la llengua i cercar el que vol.
Fa passes temoroses, palpant el terreny amb la punta de les paraules i escoltant el continent de les respostes, per esbrinar el contingut, desitjant trobar una senyal clara a la que agafar-se.
No te por de perdre, te por a guanyar.
Els jocs de paraules es cargolen sobre els pensaments fins a embolcallar-los i fer-se sol desxifrables per algú prou atent o posseïdor de la seva pròpia formula.
Però sap que esperar qui ho desxifri pot representar l’espera eterna, així que intenta desnuar la ceba de mots encreuats per deixar sol el cor, l’essència, la idea primera.
Està segur de poder-ho aconseguir, però en el fons també creu que pot defallir, tot i que de moment tasta la seva pròpia medicina per intentar mantenir les forces...tot i conèixer la formula que ho desxifra.

Coneixent-me...

Una volta més no hauria de pensar tant, em maltracto, penso en mi però no ho faig.
Potser per consolar-me per ser franc, creure'm valerós. Em sento un trampós i a la vegada una víctima, però crec que no tinc la resposta...o potser si, sento que amb mi arrossego a persones, sentiments o potser sol desitjos, però sóc responsable. No vull ser-ho, però m’agrada.
Una afable escalfor em recorre les venes, em fa sentir més proper als meus sentiments i desitjos, però no crec que sigui el més lúcid.
Perquè ploro i ric? Hi ha sentiments tant contraposats i tant ancestrals que no semblen meus, no em crec apte del que penso, però em vull veure capaç de dir-ho i em sento orgullós de reconèixer-los.
Tampoc sé si el sender es el correcta, però si sé que es una ruta. Em sento estrany, però com si ja ho tingues esculpit a l’ADN, sóc capaç de distingir el que he de passar, però sóc desconeixedor del camí.
Ufff, el cap em gira i ploro sense tenir la sensació d’estar trist...l’arma de doble fil...vull tallar i necessito tallar-me...potser m’ajudarà a relaxar-me.
Començo a sentir l’escalfor de les llàgrimes i em piquen els ulls, perd el seu efecte, però en Daniels encara vol aguantar una mica més.
Ara a TV3 comença l’Exorcista...en aquests moments m’aniria bé un exorcisme.

Publicat el 13, escrit la matinada de l'11 al 12.

Jo no sóc un valent.

Mentre el temps passa vas veient que les coses canvien i intentes cercar el sender correcte per assolir el nou que desitges.
Però t’adones que el temps i la vida precedent t’han deixat cec i no veus per on iniciar.
Els pensaments són un munt de flaixos d'idees i imatges del passat, que no encaixen amb el present, d'idees del futur que sol poden ser somnis...no et deixen trobar el camí.
Et sents vivint en el passat, quan saps que hauries d’estar vivint el present, tot i que t’agradaria estar vivint el futur, encara i no saber quin serà.
I tot i que de vegades trobes un enfilall, prim i delicat, cal ser valerós per seguir-lo.

Els nostres grans amics.

Les arrugues a la pell creen un manyoc d’escletxes, algunes curtes i fugaces, altres llargues, interminables i algunes altres que ni curtes ni llargues es trobaven en petits creuaments, com camins treballats pel temps, les experiències...com la pedra esculpida per l’oratge i l’aigua durant els anys.

El temps se li esmuny entre els dits, però ja no li preocupa.

Esta sol i, tot i que no li preocupa, de tant en quant es sorprèn pensant en allò que és i podria haver estat.

Malenconiós, recorda com és i com a viscut. Amb les persones amb qui es va creuar, amb qui va navegar part de la seva vida, amb qui es va enfrontar però sense rancúnia...recorda els amics que un dia va tenir i que pensà que no fallarien i sempre els tindria...o va fallar ell?

Ara tant se val.

De jove es sentia distint, proper al seus amics, però llunya de les seves idees. Però durant els anys les idees han pesat més que l’amistat, produint l’allunyament.

Introdueix la mà a la bossa de paper i, sense poca feinada, treu un menudall de pa, que es llença al peus on s’aplega una munió de coloms que s’afanyen a intentar fer-se seu el bocí de pa.

Mirant la munió de coloms, encara s’adona més de lo diferent que és a la majoria. Se sent com aquell pardal independent, espavilat i soliu que d’una revolada es fa amb el pessic de pa, mentre els coloms encara cerquen allò que ja no hi és.

Amb tantes hores allà podria acostar-se a compondre vint poemes amb totes les històries que des de bon matí fins el davallament del sol ha pogut contemplar.

Ara ja es tard. Al seu petit pis li espera un menut llit on passarà un capvespre més.

Trafegós s’aixeca del banc, amb la vestimenta arrugada amb les marques dels travessers del banc i amb l’ànima una mica més consumida, enfila el viarany que li pot portar a un nou dia...tot i que ja no li importaria no tenir que tornar a aquell parc.

Relats conjunts: Son of man

La ment s’emboirava però reconeixia el perill.
El pols s’accelerava.
La seva dolça olor, la seva textura, em pertorbaven el pensament.
Rutilant davant els meus ulls, distingida i arreglada, carnal i voluptuosa
No podia ser d’un altre mode i la temptació va poder amb l’home.

Una idea de Relats Conjunts

Des del Tibet.

Estic dins meu.
Hi ha dies que no hi ha realitat.
Hi ha dies que necessites estar dins teu, per intentar entendre’t i conèixer-te millor.
Nomenar els sentiments que viuen al teu interior, cohabitar amb ells, saber-los apreciar i mesurar per no interferir amb els pensaments sense que res tingui orientació.

Aquests dies semblo una aparició, amb la ment emboirada i sense prendre decisions per no blocar en la raó, les meves sensacions i emocions.

El cos ja no hi es, sol em sento dins meu, embolcallat de sentiments i sensacions, de foscúria i tranquil·litat, de singularitat i serenor.

El despertar arribarà en breu perquè la existència continua avançant i vull poder-la viure sent una mica més savi, però estar dins meu sempre formarà constituent del meu aprenentatge.

Imatge de Luiz Telles

Dedicat a una amiga.

Tant de bo pogués saber que penses...o millor no,

prefereixo no endevinar-ho i així poder plaure una volta més per les teves paraules sinceres i intenses.

Deixa’m ser el dipòsit de les teves penes,

de les teves alegries, dels teus projectes.

Deixa’m ser còmplice de les teves estratègies,

les teves idees i els teus camins.

Sé que no tinc contesta per tot ni resultat per la majoria de problemes,

sé que encara sóc un novençà de la vida,

però estic aquí perquè vull ser-hi, perquè em preocupes, perquè t'estimo.

Podem arribar a ésser molt diferents,

però connectem, ho sé, ho sento.

Mercès per apropar-te com ets, per derrotar les pors i per donar-nos una oportunitat.